Ahir vaig anar a Waterworld. Feia tres anys que no anava a cap parc aquàtic. I a aquest en concret potser en feia més de deu. Això sí, fa tres anys vaig anar a Aqualeón tres vegades el mateix estiu. No va ser per gust personal, és que vaig fer tres tandes de campaments seguides i el cada primer dia portàvem els nens als tobogans d’aigua (que, de fet, són de plàstic).

Diuen que no és gaire bona… o gens

En teoria hauria d’haver anat a Illa fantasia fa tres setmanes amb els francesos del laboratori, però el mal temps i el seu informe de pràctiques no ho van permetre. En realitat va ser la seva falta de previsió temporal, no l’informe en si.

Ahir hi vam anar també gent de la facultat, però a celebrar un aniversari; allò que no m’agrada fer. Però només arribar ja fèiem assetjament escolar (bullying per als que preferiu els termes estrangers) a l’homenatjada i això compensa. Érem set persones i teníem quatre 2×1, li vam fer buscar un amic. Al final una família la va adoptar i el seu nou germanet la va acompanyar a la cua. Molt tendre tot plegat.

El parc era més petit del que recordava, probablement perquè l’últim cop que hi vaig anar era la meitat d’alt que ara i tot era proporcionalment més gran. Evidentment, hi havia atraccions noves. N’hi havia dues que em van agradar especialment.

Una va ser l’Embut. No sabíem com es deia en realitat, ni ens vam molestar a comprovar-ho. Qualsevol nom suposadament més elaborat i comercial que li hagin pogut posar (Riu salvatge, Gran tsunami…) no seria mai tan descriptiu com l’Embut, que crec que és com tothom li deia al parc. El tobogan en si no té res fora del normal, a part del fet de poder notar les juntures de totes les peces a mesura que baixaves; molt bo per al dolor d’esquena, per a afavorir-lo vull dir.

La gràcia és que al final del tobogan arribaves a un gran embut on feies voltes per la inèrcia fins que queies pel forat a una piscina. El millor era baixar el primer i veure com els amics, en plena centrifugació, intentaven lluitar contra l’estrany fenomen que et girava i et feia caure de cara pel forat.

L’altra era “Els flotadors de dues persones d’allà (assenyalant amb el dit cap a l’est)”. En aquest cas ens hauria estat útil aprendre el nom real; potser menys intuïtiu, sens dubte més breu. Calia assenyalar cap a l’est perquè a l’oest hi havia una altra amb flotadors de dues persones, però més fluixa i amb una cua més llarga.

Avui estic molt terminològic. De fet, ahir vaig passar el dia preguntant-me qui va decidir anomenar biquini tan al banyador com al menjar. I quin va ser l’ordre? Van posar el nom d’una peça de roba a un menjar o el nom d’un menjar a una peça de roba?