Fa una setmana vaig començar un nou torn de colònies després d’un més de pseudodescans. Abans d’una estada sempre tinc dos dubtes bàsics sobre el que farà que l’estada sigui un èxit o un fracàs. Com seran els monitors? I els nens?

No cal ser gaire espavilat per veure que l’important quan desenes de persones es tanquen en un alberg junts per passar-hi deu o quinze dies és que siguin gent eixerida i que la relació sigui bona —o neutra, com a mínim. Pels monitors no pateixo gaire perquè molts ja ens coneixem i la resta se suposa que han passat una selecció, tot i que quan un monitor falla es nota (per sort, passa poc). El que afecta més l’èxit de les colònies són els nens.

Als monitors en agrada dir que eduquem en el lleure. Bé, aquesta és la intenció, però hem de ser conscients que els nens ja han estat educats —bé o malament— durant molts anys. Si el grup en general són eixerits, ells mateixos fan que les coses rutllin i nosaltres podem preparar activitats sense patir per gaire més. Si ens toca un grup de malcriats acostumats a que es faci la seva voluntat… valor! Però quan els nens són bons —o els aconseguim domar— passen coses molt gracioses.

Nyam, nyam, bon profit: Al menjador, no deixem que els nens mengin fins que haguem cantat una cançó de bon profit. Fa un mes, després d’un parell de minuts menjant, els monitors ens vam adonar que hi havia una quietud especial. Vam mirar els nens i cap no menjava, alguns parlaven en veu baixa, però ningú no es movia. Llavors un nen ens va preguntar “Que no cantem avui?” Ens havíem oblidat de cantar i els nens esperaven mentre nosaltres menjàvem alegrement.

Un plàstic!: És un plaer quan tots els nens tiren els embolcalls del berenar a la paperera corresponent. Fa dos anys vaig ensenyar a una monitora nova el poder del monitor. Era un dia ventós i per berenar hi havia una pasta industrial. Estàvem fent una gimcana al carrer i no hi havia contenidor de plàstic, per tant, els recollíem nosaltres en una caixa. Quan ja n’hi havia molts vaig dir a la monitora que parés atenció i discretament vaig fer-ne caure un. Vaig cridar “Un plàstic!” i set o vuit nens, acostumats a que els fem recollir el que llencen, van córrer a perseguir-lo.

Potser el que podem aprendre de tot això és que com millors són els nens, pitjors som els monitors.