Ahir va ser Sant Jordi, dia dels enamorats, del llibre i de la rosa, de les paradetes i la gent als carrers.
Com cada any el recompte d’obsequis rebuts és: 0. I ser solter no hi té res a veure. Els meus exs no eren el paradigma del romanticisme —és una observació, no una crítica rancorosa. [Tu ho sabies, jo ho sabia. No passa res.]
Això sí, és una data per treure el sexisme que portem a dins. No, no, dones; no us feu il·lusions que no és el que us penseu. El cap del grup d’investigació va portar roses per a totes les noies. I per als nois? Res. Sabeu quantes noies es van queixar que discriminava els nois…? Exactament.
I quan ho vaig dir jo em van rebatre que és que als nois ens toca un llibre, que és molt injust perquè la rosa és més barata. Doncs encara espero jo que el cap em doni un llibre. Que hi ha llibres molt bons per 2 i 3 euros i roses mediocres per més diners. A sobre, elles donen la murga perquè els regalin les dues coses i elles no regalen roses.
![Si veus això, prepara't per a córrer [foto©: Ajuntament de Vilanova]](https://oscarazalbloc.files.wordpress.com/2015/04/sant-jordi-2011-vilanova.jpg)
Si veus això, canvia de carrer [foto©: Ajuntament de Vilanova]
I sentir-se desubicat no és el pitjor. El pitjor són els estudiants i altres venedors de roses desesperats que t’assetgen. És com si un home sortís d’una botiga de roba i t’oferís corbates el dia del pare. I si n’haguessis volgut ja hi hauries entrat a preguntar tu. Però hi insisteix i encara que li diguis que ets orfe, argumenta que li pots regalar a algú que sigui pare, encara que no sigui el teu.
Per tot això les autoritats sanitàries recomanen practicar Sant Jordi amb moderació.
Traduquímica 
M’has fet tanta llàstima que gairebé t’he volgut regalar una rosa. Després he pensat que no tinc sentiments perquè tinc el cor de gel i ja se m’ha passat.
Discriminació en els dos sentits? què dius tu ara! la discriminació sempre és de l’home cap a la dona!
Una companya del laboratori m’ha regalat un punt de llibre després de llegir l’entrada. Tots aquests anys apostant per l’amor i el sentiment que necessito és la llàstima.
Si el cap del grup d’investigació hagués vingut amb una colla de llibres per tothom, encara que fossin de segona mà, hagués estat molt més original i equitatiu (i segur que més barat, que les roses estaven a un preu que… buf!). Si alguna hagués reclamat, a més, la rosa, seria per escanyar-la.
Les teves exs no et regalaven llibres, o no celebràveu el Sant Jordi? Perquè es diferent, eh? Si no hi ha rosa, entenc que no hi ha llibre. I si no hi ha llibre, no hi ha rosa. Però si hi ha rosa i no hi ha llibre… una mica lleig. Al revés, exactament igual.
L’assetjament és natural, per dir-ho d’alguna manera. Hi ha tanta competència…! T’has de fer veure entre tants! Però es desagradable, si. Com aquells que només entrar a la botiga et pregunten si vols alguna cosa o si et poden ajudar, i després no paren de perseguir-te, físicament o amb la mirada. Quan d’estudiant treballava en botigues d’aquestes que només obren a l’estiu, m’ho feien fer, i m’incomodava horrors. No, no són maneres de vendre.
El nostre cap no es caracteritza per una mentalitat moderna i igualitària. Pel que fa als exs, ja sabia el que hi havia quan vaig firmar, no és una queixa.
Això de les botigues és realment desagradable. A mi m’incomoda tant que he sortit de locals sense comprar coses que m’interessaven. Quan jo venia roba interior al mercat em limitava a respondre si em buscaven, si no, feia la meva tranquil en un racó —excepte quan veia que m’ho deixarien tot potes enlaire…
Òscar, dues coses: si jo hagués estat amb tu al laboratori, m’hagués queixat; jo demano igualtat, encara que tiri pedres sobre la meva pròpia teulada! Ja sé que la majoria de dones només es queixen quan hi surten perdent, però no és el meu cas.
I la segona cosa: t’entenc, perquè a mi ningú no em va donar cap rosa en tot el dia (ara, això sí, el meu fill me la va donar a les 12 menys 5 de la nit i la meva parella a tres quarts d’una de la matinada). Ja em pensava que no en tindria cap… però no s’ha de perdre mai l’esperança!!!
Gràcies pel suport. A mi sempre em queda la mare, que si passo per Vilafranca en dates properes a Sant Jordi em sol donar uns euros perquè em compri algun llibre. Jo l’any passat li vaig portar unes tomaqueres, que al final són del mateix color, però se’n treu més de profit.
Retroenllaç: Any sabàtic: catalans cercant per Sant Jordi | Traduquímica et al.