Agraïments – continuació

Tot va començar el febrer del 2010, al sopar d’aniversari d’una de les Sílvies —que ja les seves mares van decidir inscriure-les al Registre Civil en una fitxa única perquè en un futur les anomenéssim en plural i de manera indissoluble. Tot just havien acabat el màster i començaven el doctorat. Va ser un dels temes de conversa de la nit i ho venien tan bé que els vaig preguntar si ho recomanaven. El fet de poder socialitzar amb la gent i dinar tots junts em va convèncer, però havia d’anar ràpid perquè les matriculacions eren aquell mateix mes.

A la secretaria del Departament de Química Analítica em van enviar a parlar amb la Mercè Granados, que em va informar que els grups s’havien repartit tres setmanes abans, però hi havia dos grups que encara podien acceptar-me. Un d’ells era el d’Equilibris en Solució i Quimiometria. Vaig parlar amb el Santi Hernández —un dels responsables del grup i que m’havia fet de professor durant la carrera—, que em va explicar què hi feien i quina seria la meva línia d’investigació.

Ja era dins del grup i el Toni Checa va ser l’encarregat d’ensenyar-me els detalls del projecte i d’anar vigilant que no fiqués gaire la pota. Crec que em recordarà durant un temps, com a mínim per com l’atabalava amb dubtes de vegades absurds. També vaig tenir una xerradeta amb el Xavi Saurina —un altre responsable del grup i antic professor meu—, que em va explicar exactament quin era el meu objectiu en el màster i em va resumir quin camí havia de seguir i quins eren els principals assajos que havia de fer.

He de dir que, tot i no ser del seu grup, a Fluorescència em van adoptar —sobretot quan hi havia els francesos— i he passat moltes estones i molts dinars amb ells. Han estat la meitat del meu entreteniment durant aquest any; sobretot en els mesos d’experimental, quan estava al laboratori nou tot sol i feia escapades entre injeccions. Els últims mesos de tractament de dades, en canvi, m’ha entretingut la gent de Quimiometria; però no entraré en detalls perquè acabaríem rebent tots.

Al novembre, a més a més, vaig tenir dos regals: la possibilitat d’utilitzar l’espectròmetre de masses del Parc Científic i un article sobre el treball del meu màster on figuro com a primer autor —que m’han dit que això no t’ho permeten a tots els grups. I per fer-ho més rodó, sempre m’havien dit que presentaria al gener i resulta que havia de presentar a finals de febrer; tenia un mes extra. Realment això m’allargava més l’agonia que no pas em feia un favor perquè ja ho tenia quasi tot a punt, però reconec que vaig aprofitar aquest temps per millorar molt la memòria polint aquells detalls que sovint s’obliden a última hora amb l’ajuda de les revisions del Toni, el Santi i el Xavi.

—

I això és tot. La resta de la memòria és bastant més avorrida si no t’interessen realment els polifenols. Ara si em perdoneu, he de marxar. Hi ha gent esperant que faci una presentació. Desitgeu-me sort —que no la necessito, però…