Sembla que s’ha convertit en una tradició que publiqui els agraïments dels màsters —i que faci màsters també— i jo sóc un home molt tradicional. Bé, no, però el blog és meu i si a l’estiu em vull fer una mica de propaganda, ningú no m’ho pot impedir.

Agraïments (o no)

És curiós aquest costum de dedicar temps d’elaboració de la memòria a afegir una secció per anomenar els culpables de la teva reclusió al laboratori durant un any mentre podries estar viatjant i freqüentant locals d’oci, on no seria extremament difícil trobar algú amb possibles que et mantingués.

Llavors algú comenta que podria ser pitjor, que podries haver hagut de patir alguna assignatura repetida de la carrera o mal organitzada i trobar un parell de dropos que cobren més que ensenyen entre els professors implicats de debò. Has tingut sort. Permeteu-me, però, una merescuda menció a la coordinadora del màster per la seva paciència en el tenis de correus electrònics —de l’ordre de la que els alumnes hauríem mostrat en l’hipotètic cas dels professors dropos.

Tot i que el principal culpable és un mateix, que decideix abandonar-se a aquest destí, i la resta són els companys de reclusió que la fan passar millor i d’aquí els agraïments. Això no obstant, no voldria erigir-me en jutge de valor i em limitaré a exposar els fets, sense assenyalar el bo, el lleig o el dolent —i no serà per falta de material per a cap de les tres categories.

Si ens remuntem als inicis, tota la matèria estava concentrada en un punt, inclosa la que em constituiria a mi; però això potser queda una mica lluny. Si avancem uns 13.800 milions d’anys, arribem al moment que vaig decidir estudiar química, fet que em va portar a conèixer dues Sílvies, que em van encoratjar a fer el màster experimental, durant el qual vaig conèixer una Sílvia més, que em va posar en contacte amb el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).

Al CSIC em vaig entrevistar amb l’Ethel, que un parell d’anys després em va enviar un correu que començava «No sé si et recordes de mi». Sort que l’assumpte deixava clar que volia parlar de negocis; si no, hauria pensat que aquell missatge el motivava el record del meu somriure encisador.