Fer-se gran amb dignitat

Un pensa que és atemporal. Qui diu un, diu jo. M’adono que ja faig com el meu pare. Quan parlo d’algú entre deu anys més que jo i cinc menys, el tracto de noi; més amunt són homes i més avall són nens. Bé, el límit inferior del meu pare s’ha ampliat una mica ja per raons òbvies.

De maig o dels enamorats; cadascú el que pugui.

De maig o dels enamorats; cadascú el que pugui.

El cas és que ahir vaig sortir de festa per Vilafranca, que feia temps que no ho feia. De fet, no havia de ser-hi ahir, però tinc una tendència a improvisar directament proporcional al temps que fa que he planejat una activitat.

Vaig sortir amb una amiga amb intenció d’anar a l’Arcs, però era molt aviat i no hi havia ningú. Vam recordar que aquest cap de setmana eren les Fires de Maig i ens vam encaminar cap a les pistes. Allà el panorama no era gaire millor: algunes atraccions funcionant a mitja ocupació i alguns grups de nens —perquè tenien uns sis o set anys menys que nosaltres— mudats i repentinats davant de les parades de frankfurts.

Finalment vam entrar al Casino [by Arcs, tot sigui dit de passada; que si no ens gastàvem els diners a un lloc ho fèiem a l’altre, però ells no hi perden]. A primera hora no hi havia ningú, però mica en mica es va començar a omplir de nens; ja sabeu. De tant en tant entrava algun noi, però la gran majoria eren nens. Tampoc no és que ens importés gaire, teníem música, pista de sobres i ganes de ballar. Vivíem la festa amb normalitat, com sempre; i aquí està l’error. Unes sàvies paraules van sortir de la boca de la meva amiga:

― Recordes quan érem petits i vèiem la gent gran ballant indiscretament al mig de la pista?

Vam fer una repassada visual a la discoteca i ens vam adonar que ens comencem a escapar de la mitjana d’edat. En aquell moment podríem haver entrat en crisi. En comptes d’això, vam seguir ballant a cor què vols i vaig veure que fer-se gran no és ballar amb un estil passat de moda mentre els joves et miren tot rient, sinó saber passar-t’ho bé quan en tens ganes i saber com fer-ho ―amb un estil passat de moda mentre els joves et miren tot rient.

[English]

Un pensa que és atemporal. Qui diu “un”, diu “jo”.

M’adono que ja faig com el meu pare. Quan parlo d’algú entre deu anys més que jo i cinc menys, el tracto de noi; més amunt són homes i més avall són nens. Bé, el límit inferior del meu pare s’ha ampliat una mica ja per raons òbvies.

El cas és que ahir vaig sortir de festa per Vilafranca, que feia temps que no ho feia. De fet, no havia de ser-hi ahir, però tinc una tendència a improvisar directament proporcional al temps que fa que he planejat una activitat.

Vaig sortir amb una amiga amb intenció d’anar a l’arcs, però era molt aviat i no hi havia ningú. Vam recordar que aquest cap de setmana eren les Fires de Maig i ens vam encaminar cap a les pistes. Allà el panorama no era gaire millor: algunes atraccions funcionant a mitja ocupació i alguns grups de nens (perquè tenien uns sis o set anys menys que nosaltres) mudats i repentinats davant de les parades de frankfurts.

Finalment vam entrar al Casino (by arcs, tot sigui dit de passada; que si no ens gastàvem els diners a un lloc ho fèiem a l’altre, però ells no hi perden). A primera hora no hi havia ningú, però mica en mica es va començar a omplir de nens (ja sabeu). De tant en tant entrava algun noi, però la gran majoria eren nens. Tampoc no és que ens importés gaire, teníem música, pista de sobres i ganes de ballar.

Vivíem la festa amb normalitat, com sempre (i aquí està l’error). Unes sàvies paraules van sortir de la boca de la meva amiga:

― Recordes quan érem petits i vèiem la gent gran ballant indiscretament al mig de la pista?

Vam fer una repassada visual a la discoteca i ens vam adonar que ens comencem a escapar de la mitjana d’edat. En aquell moment podríem haver entrat en crisi. En comptes d’això, vam seguir ballant a cor què vols i vaig veure que fer-se gran no és ballar amb un estil passat de moda mentre els joves et miren tot rient, sinó saber passar-t’ho bé quan en tens ganes i saber com fer-ho (amb un estil passat de moda mentre els joves et miren tot rient).

3 thoughts on “Fer-se gran amb dignitat

  1. Bé, a Vilafranca tampoc no hi ha trenta locals, tot i que no ens quedem curts. El cas és que el mínim d’edat és sempre divuit i a tot arreu passa el mateix.

    Només hi ha dues opcions, anar als locals de majors de vint-i-un d’Anglaterra o als de salsa amb sud-americans que podrien ser els nostres pares. Una opció és massa cara per una nit i l’altra molt poc atractiva…

  2. Retroenllaç: Els visitants « Visc en un bloc

Què n'opines?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s