Agraïments (o no) – continuació

El cas és que vaig rebre el correu la tarda abans de marxar 41 dies de ruta per Europa i vam negociar per telèfon durant el viatge. Amb l’oferta d’un contracte laboral, un màster en contaminació en dofins i un doctorat posterior, va ser impossible dir que no. Malgrat que he de reconèixer que el que em va convèncer va ser la promesa de portar-me a veure els dofins algun dia. Per tant, si no m’hi porten, hauré d’eliminar tots els registres de la feina que he fet i desaparèixer amb aire ofès.

Al laboratori també vaig tenir la col·laboració inestimable —perquè de vegades és fa difícil d’estimar— del Cayo, que durant la meva primera setmana i algun altre dia em va guiar en la metodologia experimental fent un esforç sense precedents, no pel fet d’ensenyar-me, sinó pel de venir a primera hora, quan jo arribava.

No puc oblidar tampoc que el Joan va creuar la Península expressament per portar-me més quantitat d’algunes mostres perquè la que tenia no era suficient. No ho puc oblidar perquè, en primer lloc, no ho recordo perquè, de fet, no va ser així. Va coincidir que venia a Barcelona just la setmana que li ho vaig demanar. No obstant això, no li trauré el mèrit d’haver rebuscat al magatzem. A més a més, em va donar suport estadístic, però això no compta perquè també em gastava el retolador per marcar els seus tubs.

Amb això arribo al punt populista en què menciono gent poc rellevant per a l’avançament de la recerca en si, però presents d’alguna manera durant el procés.

Podria parlar dels companys de laboratori, que sí que t’ajuden a trobar material i a saber com funcionen els equips, malgrat que al final tot es quedi en simpatia, converses entre hores, companyia per dinar, entreteniment… Trivialitats.

Finalment, hi ha els companys de classe, postadolescents que, lluny d’afavorir el meu creixement científic, m’entretenien des de ben aviat amb esdeveniments socials nocturnofestius. Tot i que sempre es retiraven d’hora i em deixaven a càrrec de la cloenda de tots els actes. Per cert, records a can Basc.

—

I així acaba una altra edició d’agraïments, tal com ahir va acabar l’edició del màster amb la meva presentació. Bé, i alguna altra, però menys importants perquè ells no tenen un blog, i encara menys dos.