La setmana passada vaig lliurar la memòria del màster al tribunal. Demà en faré la presentació oral i tot haurà acabat. Aquí teniu la primera meitat dels agraïments de la memòria; són un resum del que ha estat per a mi aquest any.

Agraïments

Després d’un any al laboratori agreixo tot l’esforç a qui ha fet que aquest treball sigui possible, que ha dedicat moltes hores a que el projecte tirés endavant, que ha passat dies revisant les dades i comprovant que la part experimental funcionés correctament. Després d’aquest any m’agraeixo haver estat aquí, perquè sense la meva presència no hauria obtingut cap resultat ni hauria pogut escriure la present memòria.

Un gomet per a mi.

Després d’una primera revisió m’han fet saber, amb certa indignació, que els agraïments originals eren indesitjablement inusuals i m’han suggerit, sense cap mena de coacció ni xantatge acadèmic ni emocional, que redacti una versió més protocol·lària —és a dir, populista— d’aquesta secció. Bé, no pot ser difícil, ja he fingit altres vegades.

Benvolguts lectors (ho dic en plural perquè probablement en sereu tres o fins i tot cinc si algun estudiant de màster posterior treballa el mateix tema), com ja sabeu, fer una petita memòria com aquesta no és cosa de broma, poma —encara que rimi. A part del que fa un mateix, hi ha tota la gent que et va animar a fer el màster, la que t’ha conduit durant el projecte, la que ha aconseguit que no l’abandonessis per marxar a fer un voluntariat a l’Índia en un poblet lluny de la química i els estudis… el que ens passa a tots.

Per no despertar ires i crear conflictes que derivin en la Tercera Guerra Mundial —que hi ha gent molt sentida—, faré les citacions per ordre d’aparició, com al cinema o al teatre. A més de ser més just que l’arbitrari ordre alfabètic i menys discriminant que l’ordre d’importància, dóna un toc modern i sofisticat a l’assumpte; molt més cerimonial, com correspon als Òscars.