Aquest gener vaig anunciar el meu projecte d’aprendre un idioma amb pocs parlants en el sentit de no ser una de les llengües que se solen estudiar per ser útils. Ara resulta que parlo polonès.

Sens dubte el primer que us preguntareu i que em pregunta tothom és per què polonès. Com vaig dir, parlo anglès i castellà i ja no em cal una llengua útil. Aquest cop volia aprendre una llengua totalment diferent, d’una altra família, per diversió, per curiositat lingüística. Vaig escollir el polonès perquè tinc uns quants amics polonesos —tot i que no busqués una llengua popular, sí que en volia una que pogués utilitzar.

El polonès és la llengua de Polònia —deixem de dir polac i polacus, si us plau. Ronda els 40 milions de parlants. És una llengua eslava molt propera al txec o l’eslovac i relacionada amb altres llengües de l’est d’Europa. És a dir que m’he obert camí a entendre’m amb la part oriental del continent.

Pel que fa a l’alfabet i la pronunciació, és ben transparent. Utilitza l’alfabet llatí amb variacions. Tenen dues vocals nasals, la ą i la ę. També tenen la ó (sona com la u), la ł i la j són les semivocals u i i (com en cau i mai) i la y queda entre la i i la e. De consonants tenen la ć (com tx en cotxe), la ń (ny), la ś i la ź (amdues com ix en caixa) i la ż (j). La c sol sonar ts, hi ha alguns dígrafs i la majoria de paraules són planes. El problema no és la correspondència entre grafia i pronunciació, sinó els aplecs de consonants.

Quant a la gramàtica, declinen set casos, l’ordre de les paraules en les frases varia de vegades i tenen pocs temps verbals, però prou complexos.

Potser ara us interessa la meva evolució en aquesta llengua. Aviat en donaré més detalls, però us puc dir que l’he estudiada pel meu compte des de desembre i demà torno a Catalunya després d’un parell de setmanes de prova a Polònia.