estruç m. Ocell de l’ordre dels estrucioniformes, el més gros dels ocells, amb potes llargues i robustes amb dos dits a cada peu, ales impròpies per a volar, cap i coll gairebé nus, de plomatge negre els mascles i gris les femelles, amb les ales i la cua blanques (Struthio camellus). [DIEC2]

Tothom sap que els estruços amaguen el cap sota terra per amagar-se quan hi ha perill. El problema és que tothom ho sap malament, ja que això és un fals mite. És cert que abaixen el cap perquè més de dos metres d’alçada són com un anunci de bufet lliure, però mai no l’amaguen sota terra. Penseu-ho bé, quina protecció oferiria amagar només la part que et permet veure i sentir els enemics i deixar la resta al descobert?

D’imatges falses el bloc n’és ple.

Doncs podríem dir que jo sóc una mica estruç —tot i que em fa gràcia, ja que quan era petit ser un estruç a Sant Quintí significava ser ruc. De vegades veiem algú a qui no ens ve de gust saludar i ens fem els despistats, o fem alguna absurditat o fem el ridícul en públic i intentem desaparèixer dignament, o mirem algú amb interès i ens morim de vergonya quan ens descobreix. En tots aquests casos voldríem tornar-nos invisibles. Bé, jo tinc el meu sistema.

Quan, sigui pel motiu que sigui, preferiria que se m’empassés la terra a seguir caminant davant d’algú, tanco un ull; més precisament l’oposat al costat on és la persona de qui em vull amagar. És bastant absurd perquè tancar aquest ull no m’elimina la visió del costat afectat i, a més, em pot fer semblar encara més ruc davant la gent que em creuo. Per contra, em fa sentir una mica protegit i la persona en qüestió no detectarà res si em mira perquè l’ull del seu costat està normal.

És pitjor el remei que la malaltia? Què feu vosaltres?