La setmana passada a l’acadèmia vam fer els exàmens finals i sembla que la majoria de nens d’avui en dia no entenen el concepte d’examen.

Un examen és una prova en què s’avalua, no el que saps, sinó què saps del que se t’ha explicat. D’aquesta definició se’n dedueixen dos principis bàsics: no voler fer més del que es demana i no preguntar informació del temari al professor. Aquests són, precisament, el dos punts que els nens no entenen.

En el cas dels exàmens d’anglès, molts intenten lluir-se amb respostes excessivament elaborades en l’apartat de comprensió lectora i en la redacció. I no et canses de repetir “Keep it simple.” Ja els pots dir una vegada i una altra que poden copiar les respostes del text literalment, que algun sempre allargarà la frase erròniament. Ja els pots dir que la redacció és només perquè hi posin les estructures i el vocabulari explicats a classe, que ells voldran anar més enllà i s’inventaran temps verbals i oracions subordinades i una quantitat de lèxic inimaginable.

Però no tothom vol lluir-se, els que no assimilen el concepte de saber les coses per ells mateixos sovint pregunten significats de paraules o quin temps verbal cal utilitzar en una frase. I s’ofenen quan els llegeixes l’enunciat, que els diu que la gràcia de l’exercici és que ells mateixos ho decideixin. Alguns fins i tot pregunten què s’ha de fer en l’exercici i els obres un món nou quan et limites a llegir-los l’enunciat, una pràctica molt útil que no sempre segueixen.

No sé vosaltres, però jo quan era petit —i també de gran— si no sabia una cosa, passava a la següent o feia alguna deducció mínimament lògica que justifiqués una invenció sense molestar el professor, i en les redaccions no em trencava les banyes per explicar la meva opinió o experiència real, em limitava a dir una mentida que sabés escriure bé. No és així com es fan els exàmens?