Tal com fa un any mig vaig compartir amb vosaltres els agraïments [1 i 2] del màster en química analítica, la part més literària de tota la memòria, avui faig el mateix amb els agraïments del meu últim màster.

Agraïments

Cada cop que pensava com enfocaria la redacció d’aquesta pàgina mentre feia el treball, se’m feia estrany pensar en agraïments per a un treball de recerca tan poc cooperatiu com és buscar i analitzar errors de textos sol en una habitació. Com que tampoc no sóc dels que va a la biblioteca a treballar, no he tingut ni un company de descansos amb qui encoratjar-nos mútuament.

Hauré d’ampliar la visió per veure aquest treball com el resultat d’un procés de llarga durada en què sí que m’he trobat gent que m’ha animat o al costat de la qual la dura tasca s’ha convertit en un parèntesi entre un munt de gresca i xerinola. Aquesta gent són, sens dubte, els companys del màster. Amb ells ho vam passar molt bé a classe i ens hem seguit veient en sopars, en els quals no podia faltar un recompte dels que encara no havíem abandonat el treball i l’estat en què el teníem. No obstant això, no puc dir que ells —o ell i elles— hagin afectat directament el contingut o la qualitat del treball, malgrat que l’hagin convertit en un repte divertit.

Realment, qui ha de rebre una menció honorífica és en Josep M. Mestres, a qui vaig portar una criatura que no era seva i, amb tot, em va ajudar a criar-la. Primer em va ajudar a perfilar la idea amorfa que em rondava pel cap i a definir una estructura. Encara al final la vaig modificar perquè les observacions que feia i els meus interessos em van portar per un camí paral·lel, però no idèntic, i em va ajudar de bon grat a eliminar-ne la brolla.

I, evidentment, no puc oblidar els companys del laboratori que, mig il·lusionats i mig temorosos, em van cedir els seus treballs perquè els trobés tots els defectes.

Suposo que sí, que era possible redactar una pàgina sencera d’agraïments justificats i sincers. Ara només espero que aquesta memòria passi per més mans que només les del tribunal i poder agrair a algú més l’interès genuí per la meva feina i —per què no?— una invitació a un sopar de luxe o, com a mínim, un gomet verd en reconeixement a la feina feta.

—

I això és tot. Més endavant potser us explico en què consistia el treball. Fixeu-vos si sóc generós!