Oblideu allò que les segones parts no són bones. Oblideu, de fet, també que això sigui una segona part, perquè és una comèdia romàntica sublim que no necessita res anterior per estar completa.

A Smiley, després de l’amor, Guillem Clua explora les relacions als quaranta anys. Ho fa a través de l’Àlex (Ramon Pujol) i el Bruno (Albert Triola) i amb grans dosis d’humor. I jo no soc de riure fàcil. Aquest espectacle no utilitza gags típics i previsibles, sinó que sorprèn amb acudits que se senten naturals i fluids.

Potser és perquè acabo de fer 35 anys que em vaig sentir tan identificat en l’obra. Mentre que des de fora se’m pot descriure més proper al Bruno, el meu viatge emocional encaixa millor amb el de l’Àlex. En certa manera, l’obra em va despullar i exposar. Vaig riure molt, però també em va provocar moments de neguit i alguna llàgrima.

La interpretació de tots dos actors fa impossible negar que aquells personatges tinguin la història i la connexió que veiem que tenen. Són personatges tan honestos, transparents i sense por de ser qui són, que t’enamoren com només la gent autèntica ho pot fer. És una comèdia que t’atrapa perquè et parla directament.

No només són els acudits que no es veuen venir. Smiley, després de l’amor conté un munt de girs de guió que desafien camins trillats i qualsevol intent d’avançar-se al que vindrà. Fins i tot quan la història beu de tòpics universals, els dona un toc diferent que els fa individuals.

Jo em sento molt afortunat perquè vaig poder assistir a l’última funció a dia d’avui, que va acabar amb unes paraules de l’Albert Triola i el Ramon Pujol sobre la difícil situació actual de les arts. Només us puc demanar i recomanar que tan bon punt es reobrin els teatres, els aneu a veure.

Però no cal que em feu cas a mi. Deixeu que ells mateixos us demostrin que anar al teatre val molt la pena: