Fa un parell de mesos us vaig dir que havia completat la brúixola de Barcelona, però no us he parlat mai de tots els punts cardinals amb detall. Bé, aquí en teniu un.

Val a dir que el primer punt cardinal no va ser exactament barceloní, però s’hi acostava molt i, com que tenia una parada de metro al costat de casa i els barcelonins creuen que on acaba el metro acaba el món, puc dir que vivia dins dels límits de Barcelona. Vivia a la frontera de Badalona amb Sant Adrià de Besòs (accent obert que ningú no respecta oralment).

Una amiga de l’escola i jo vam pensar que era hora d’independitzar-nos i vam decidir buscar un pis per als dos, sense companys de pis desconeguts, una petita família moderna. Ella solia fer el dinar, jo feia el sopar i sempre menjàvem junts. Teníem un acord civilitzat segons el qual jo m’ocupava de la roba bruta i ella netejava el lavabo perquè tots dos preferíem la nostra feina a la de l’altre —sí, inexplicablement ella preferia fregar la tassa que posar pantalons a la rentadora. No ens vam acabar odiant, que sempre està bé dir-ho.

"Què passaria si matés els meus pares abans de néixer?"

No ens vèiem gaire de dia perquè jo era fora al matí i ella a la tarda, però al vespre vèiem la televisió —jo la veia i ella la dormia— o jugàvem a jocs de taula amb algun invitat —sovint un interessant veí del barri. Dormíem en habitacions separades, però amb les portes enfrontades i la majoria de nits la conversa seguia quan s’apagaven els llums a l’estil Epi i Blas. Tot i que el tipus de conversa era una mica més sofisticat, com ara l’efecte dels canvis que poguéssim fer en el passat si fos possible viatjar en el temps i les diferents teories d’existència o no d’universos paral·lels que se’n deriven.

Era divertit perquè encara jugàvem a ser grans, sense gaires preocupacions, fins que ens vam fer grans de debò i ella va marxar a treballar a Irlanda i jo… bé, jo em vaig mudar al següent punt cardinal.