Segona part del dia de l’orgull friqui o defensa generacional contra els tòpics.
Fa una setmana vaig llegir un comentari en un bloc amb la típica oposició Bugs Bunny [dibuixos animats d’abans dels 80, generalment americans] contra “tot el manga ultraviolent” de després. Bé, jo podria respondre amb la també típica observació que la Heidi i el Marco eren tan japonesos com Bola de drac o Pokémon i sovint es posen d’exemple dels millors dibuixos del passat.
Però no vull un anar i venir d’afirmacions impactants, vull reflexionar amb vosaltres. Imagineu una escala de graus de violència i situeu-hi aquests casos:
1. Gent amb poders especials que lluiten contra personatges malvats amb combats cos a cos i efectes lluminosos.
2. Animals que lluiten amb atacs físics i rajos lluminosos en un concurs que acaba quan un d’ells simplement es cansa.
3. Un animal que vol agredir un altre constantment i la suposada víctima mutila, trosseja, aixafa, atropella, electrocuta… l’atacant repetidament.
4. Noies que persegueixen dimonis que volen trencar parelles i fer desaparèixer tots els pastissos de la ciutat i els difuminen cap a una altra dimensió amb un calidoscopi.
5. Un robot que vol ajudar un noi a estudiar i ser millor persona.
Tingueu en compte que la violència en 3 pretén provocar el riure de l’espectador i que tots els altres fan repetits discursos sobre l’amistat, l’amor i altres valors. Deixo que decidiu l’ordre vosaltres mateixos, però us dic a quins dibuixos em referia:
1. Bola de drac (Japó) i qualsevol superheroi nord-americà (EUA)
2. Pokémon (Japó)
3. Qualsevol de la Warner (EUA) i Rasca y Pica dels Simpson (EUA)
4. Marinera Lluna (Japó)
5. Doraemon (Japó)
Alguns defensen el tipus 3 perquè són caricatures irreals i al final no passa res. Els mateixos critiquen el tipus 2, tot i que els animals siguin més irreals encara i s’inclogui el discurs moral en tots els episodis. Segur que les meves mans ho fan sonar més com la meva opinió, però hi ha una cosa certa: la violència existia molt abans que la televisió i depèn dels pares com el nen la rebi i la processi. Jo he vist molts dibuixos japonesos i sovint els he trobat excessivament Disney. Bé, no, Disney és molt més cruel; però això ho tractaré un altre dia.
Traduquímica 
A pams:
Heidi i Marco, pel fet d’haver estat dibuixats al Japó, potser sí que es poden considerar manga (quant a definició genèrica d’historieta), però es basen en novel·les occidentals escrites l’una al 1880 per una suïssa i l’altra al 1886 per un italià. Potser això fa que no siguin tan genuïns.
Pel que fa a la violència en alguns manga, crec que el problema és que aquí sembla que s’identifica dibuix animat amb nens i tothom tan ample i no és així. Hi ha històries pensades per un sector de la població adult que aquí s’han emès en horari infantil (allò que deia d’haver de fer zàpping d’una revolada).
Certament, en els dibuixos que es feien temps enrere també hi havia “violència”: en Silvestre feia tot el possible per cruspir-se en Piolín i el Coiot ja no sabia com fer-ho per esmorzar Correcaminos. Amb tot, quan els esclatava una bomba de ple a la cara l’únic que passava és que se’ls quedava el cap socarrat i una expressió de llàstima… els de rasca i pica em semblen la “versió gore” d’això.
I Disney… uf, espero el teu post sobre aquest tema perquè em fa especial ràbia aquesta mania d’ensucrar les coses.
Els pares d’avui en dia son la hóstia…
Certament, Montse, segons en què ens fixem, els dibuixos sonen més o menys violents. Jo no acabo de dir res clarament a l’entrada, la idea era qüestionar les generalitzacions.
Joan, els pares d’avui són la nostra generació. Fem-nos-ho mirar.