Enamorat d’Islàndia —a l’estiu, que seria incapaç d’anar-hi a l’hivern— vaig enfilar cap a Eslovènia, on m’esperava una noia que no havia vist en nou anys, des que ens vam conèixer en un viatge de dues setmanes a Holanda.

Per anar a Eslovènia vaig fer una nit d’escala a Londres, a casa de la mateixa amiga de la setmana anterior. Com que arribava molt tard i ella tenia un sopar, em va deixar les claus en una torreta, com a les pel·lícules, i vam fer conversa de matí.

A mitja tarda arribava a Ljubljana, en un país verd que val la pena veure des de l’aire. Si en algun lloc no es veu un arbre és perquè hi ha una casa. És un bosc verge amb quatre clarianes que són els pobles. No em sorprèn que hi hagi molta tradició excursionista. Nosaltres vam fer la nostra part d’excursions al costat d’un riu —de temperatura estàndard— en un pas molt estret i al llac Bled.

Aquell vespre vam sopar en una pizzeria de luxe. Sí, el menjar italià és molt popular a Eslovènia; per la proximitat, suposo. El cambrer, un bielorús ben formós, es va interessar per la meva procedència en sentir que parlàvem en anglès. Resulta que estudia traducció i que parla un castellà esplèndid. Ho sé perquè va estar deu minuts de rellotge al meu costat mentre la taula de darrere esperava el compte.

Un altre dia, en canvi, vam menjar en un restaurant mexicà. Cal que vagi a Eslovènia a escoltar un fil musical amb Sopa de caracol, la Macarena, La Bomba, l’Aserejé…? I el cert és que aquest tipus de cançons ridícules em motiven, però jo no hi hauria inclòs Dragostea din tei, que és en romanès, i alguna altra pixada fora de test.

Va ser bonic acabar l’estada amb una altra estampa a vista d’ocell del país quan m’enlairava cap al país que fa olor de cabra.