Alguns científics sovint es queixen que els periodistes o els divulgadors no expliquen la ciència amb prou rigor. Del que se senten poques queixes és que tant científics com divulgadors (i també periodistes i editorials) tinguin tan poc respecte per la llengua quan parlen de ciència.

En el meu treball final del màster en correcció (UAB, 2012) vaig analitzar la qualitat lingüística en textos universitaris de química analítica: treballs de màster, tesis doctorals i llibres de text. La conclusió no va ser tan positiva com voldríem ni per als manuals publicats per editorials de renom.

Per deformació professional, quan m’exposo a textos o xerrades de ciència, segueixo fent aquesta anàlisi. I de vegades la poca cura pel vehicle que permet l’acte de comunicació m’impedeix gaudir d’un contingut interessant. Avui compartiré alguns exemples de casos que em treuen de polleguera.

Podem començar amb el llibre Breus respostes per a les grans preguntes de Stephen Hawking. És la versió catalana de Columna Edicions, traduïda per David Jou i Mirabent. El llibre conté algunes frases amb estructures poc recurrents en català que delaten l’anglès original. D’altra banda, tot col·lapsa. I sí, el verb col·lapsar existeix en català, però no té tots els significats de l’anglès collapse ni és agradable la repetició constant de la paraula en alguns fragments. Ara bé, potser el més greu és quan llegeixo que els humans «no posem tots els ous en una cistella», que és una traducció literal d’una frase feta i hi pot haver gent que l’entengui pel context, però d’altres que no sàpiguen anglès no entendran aquesta frase en català.

Resulta que David Jou i Mirabent va ser catedràtic de física, fet que el qualifica per a comprendre el text original, i ha rebut premis per la seva obra en poesia, fet que suposo que a Columna Edicions li va semblar suficient per a donar-li un encàrrec de traducció. Només diré que el llibre conté errors que tracto a l’assignatura de traducció científica de quart de grau a la UAB i alguns d’iniciació a la traducció de primer també… Demanar una traducció a un poeta és com encarregar una escultura a un pintor.

Però el català no només pateix per la mala traducció des de l’anglès, també pateix de supeditació al castellà. Agafem l’exemple del projecte #100tífiques. Permeteu-me fer unes transcripcions fonètiques barroeres per a explicar el problema d’aquest nom terrible. És un nom que només funciona en castellà: 100tíficas es llegeix zien-tíficas. Ara bé, en català 100tífiques es llegeix sen-tífiques i no sian-tífiques. Un cop més, per entendre un text en català ens cal saber un altre idioma.

Però en castellà també passa, i no cal ni buscar traduccions. El llibre La nanotecnología de Pedro A. Serena Domingo, que forma part de la col·lecció «¿Qué sabemos de?» publicada pel CSIC y Catarata, està escrit directament en castellà, però sembla una mala traducció igualment. Altra vegada, Pedro A. Serena Domingo és físic i no li criticaré res del contingut. Ara bé… Aquest home (com tants científics) està tan acostumat a llegir i escriure articles en anglès que (fent una aproximació a ull) cada pàgina del seu llibre en castellà conté com a mínim dos adjectius anteposats al nom. Sí, és una construcció que existeix, però amb un efecte molt concret que és poc recurrent en l’estil científic. També fa un ús sistemàtic del guionet en comptes del signe menys per als números negatius.

Tots som humans i se’ns poden escapar detalls (ho sé per experiència), però no podem acceptar els errors sistemàtics derivats de la ignorància o la indiferència. Què costa contractar traductors i correctors especialitzats? Més del que molta gent està disposada a pagar, malauradament, perquè no es valora la nostra feina i es prefereix publicar un text horrible a compensar la tasca d’un professional.