Parlar de ciència és un fet que succeeix en molts contextos i que es pot manifestar en molts formats. Tristament, vagis on vagis toparàs amb caspa rància que o bé espatllen la comunicació ells mateixos o bé critiquen a qui pretén comunicar de debò.

Hi ha uns dogmes no reconeguts i fins i tot negats, però clarament interioritzats i respectats per gran part de presumptes professionals de la comunicació científica de diferents àmbits. Son normes que insten a sacrificar la comunicació en benefici, segons diuen, del propi valor personal i professional.

El prestigi s’anteposa a la comunicació

L’objectiu d’una exposició, tant oral com escrita, no és que el receptor entengui la ciència, sinó mostrar que nosaltres som els experts. Això s’aconsegueix amb fraseologia artificiosa que dificulta la comprensió i genera la impressió que l’oient o lector té un cervell menys apte que qui exposa.

En l’assaig d’una presentació final de màster, un professor va opinar que havia d’utilitzar un llenguatge «més formal» perquè semblava que estigués «al bar amb els amics». El meu pecat era dir «vaig analitzar», en comptes de «vaig procedir a executar l’anàlisi». Aquestes floritures dificulten la comprensió, dificulten la parla i malgasten temps. No, gràcies.

És un problema que també he vist prou sovint quan he traduït o corregit articles per a revistes científiques i propostes de projectes. Molta palla i poc orgasme.

L’avorriment com a sinònim de rigor

Al centre de recerca on vaig fer la tesi organitzàvem una jornada en què els estudiants de màster i doctorat podien exposar la seva feina en 12 minuts. Una d’aquestes jornades va caure el mes anterior a la defensa de la meva tesi i la vaig utilitzar per vendre a la meva directora un prototip de defensa atípica amb transicions humorístiques o musicals puntuals.

Un investigador sènior de la casa va comentar que l’entreteniment s’havia menjat el rigor. És cert que a la defensa de la tesi vaig tenir el triple de temps per donar detalls complementaris, però les taules, els gràfics i les argumentacions (i les transicions) van ser les mateixes, i van tenir el rigor suficient per a una menció cum laude.

I no perdré 10 minuts, com sí que va fer la cap d’un tribunal, comentant que no li agradava l’humor dels agraïments d’un màster o que la introducció tingués de subtítol «per saber-ne una mica».

Els científics han de ser normatius

Quanta gent heu vist defensar una tesi amb el seu propi estil de vestir i quanta gent heu vist disfressada de casament? Els homes amb corbata i sabates i les dones amb maquillatge i vestit per demostrar els seus coneixements. Qualsevol desviació de la figura normativa posa en dubte la teva feina.

Fa quatre anys que faig espectacles de divulgació transvestit. No és només per l’espectacle, sinó també per a visibilitzar les identitats LGTBQIA+ en ciència. Val a dir que, des de congressos fins a festivals al desert, la rebuda sempre ha estat molt positiva.

Ara bé, un divulgador reconegut es va sentir cridat a escriure’m una resposta a la meva nadala científica queer, que començava «A la nadala dita queer hi ha dos errors», perquè la seva superioritat l’eximia de l’educació de dir hola. Primer invertia una frase de la nadala per acusar-nos de cantar informació falsa. Després barrejava el nom d’una sexòloga i una crítica de caricatura carnavalística de la comunitat queer, de la qual aquest senyor cis i hetero de 70 anys es creu el portaveu més actual. Un atac gratuït a les identitats no normatives en forma de fal·làcia barroera.

Conclusió

Si heu treballat correctament i podeu defensar el contingut de la vostra recerca amb confiança, comuniqueu-la amb els recursos i l’estil que vulgueu. No insinuo que calgui transgredir a cada ocasió, en part per les dinàmiques de poder que existeixen, però si que està bé aventurar-se fins al límit per poder-lo expandir.