Estimats lectors, des del dilluns 20 de novembre el protocol ja no m’obliga a treure’m el barret davant del rei i alguns m’haureu de parlar de vostè perquè ja sóc doctor. El títol és doctor en Enginyeria Ambiental, tot i que jo dic doctor en Química Ambiental perquè descriu millor el contingut de la meva tesi, el qual resumeixo tot seguit.

Durant l’últim parell de dècades, ha incrementat la demanda d’aigua de bona qualitat en quantitats suficients. Ha crescut la consciència que l’aigua no és un producte comercial, que cal implementar una gestió hidrològica que respecti el medi ambient i que promogui un ús sostenible d’aquest recurs natural. Conseqüentment s’han desenvolupat directives per assegurar el bon estat de l’aigua pel que fa a qualitat i quantitat. Aquestes directives posen requisits per evitar noves emissions de contaminants i reduir la contaminació actual.

Els contaminants orgànics inclouen una àmplia gamma de famílies. Alguns d’ells estan agrupats sota el nom de contaminants orgànics persistents (COP). El Conveni d’Estocolm estableix que els COP persisteixen en el medi, es bioacumulen, es transporten a llargues distàncies i tenen efectes adversos en la salut humana o en el medi ambient. A mitjan 2017, el Conveni d’Estocolm va afegir a la llista els èters difenílics polibromats (PBDE) i l’hexabromociclododecà (HBCD). Dins dels compostos orgànics, hi ha uns altres compostos que, tot i que no són persistents, es consideren contaminants pseudopersistents perquè s’utilitzen en grans quantitats i tenen un efecte biològic. Això fa que siguin sempre presents al medi i que suposin un risc. Un exemple són els pesticides piretroides.

La meva tesi se centra en els punts de la Directiva marc sobre l’estratègia marina segons els quals les concentracions de contaminants han de ser prou baixes per no causar efectes de contaminació i els contaminants presents en peix i marisc de consum humà no poden superar els límits regulats.

S’analitzen la presència i el comportament de COP coneguts i caracteritzats, retardants de flama (FR) clàssics (PBDE i HBCD), junt amb FR nous (declorans i tres FR bromats) i insecticides piretroides pseudopersistents. Els FR s’afegeixen als materials per incrementar-ne la resistència al foc. Els més coneguts són persistents, s’alliberen al medi amb facilitat i es troben en tot tipus de mostres ambientals. Els piretroides semblen ideals perquè, a priori, es creia que no es bioacumulaven. Això no obstant, presenten efectes tòxics i se’n fa un ús abundant.

En la tesi es compara el comportament dels FR coneguts amb els FR emergents i amb els piretroides estudiant-los en el medi marí. Les mostres analitzades són d’una banda mamífers marins del mar Mediterrani, de l’oceà Índic i de l’Antàrtida i de l’altra peixos i marisc de consum humà. Així s’estudia l’impacte tant en biota com en humans.

Pel que fa a les conclusions, els declorans han destacat amb presències similars als PBDE o a l’HBCD, amb potencial de transport a llarga distància i concentracions creixents amb el temps. Podrien ser un candidat a afegir al Conveni d’Estocolm. Els FR bromats nous en general no s’han detectat o no s’han pogut quantificar. Caldrà seguir estudiant-los per veure si es mantenen així. Finalment, ha semblat que la presència de piretroides està relacionada amb l’ús que se’n fa, però un ús abundant els podria arribar a fer tan perillosos com els COP. Pel que fa al risc del consum de peix i marisc, no hi ha cap perill, tot i que un congènere dels PBDE podria suposar un risc. S’han d’estudiar nous factors, com ara els efectes de cuinar el peix en els contaminants que conté i la bioaccessibilitat dels contaminants ingerits, per millorar les avaluacions de riscs.