En l’era de la tecnologia és inconcebible que algú no tingui telèfon mòbil i difícil d’imaginar que no sigui tàctil, amb connexió a Internet i tota una tirallonga d’aplicacions. I llavors aparec jo.

Aquest és el meu estil.

Després d’anys resistint els atacs dels amics que asseguraven que un mòbil reforçaria els nostres llaços i a punt d’acabar els estudis universitaris per no tornar a posar els peus en una universitat, vaig cedir a la pressió social en previsió de facilitats laborals. Malauradament, em vaig embolicar amb màsters i ni vaig fer gestions laborals ni els amics em van fer més cas que abans.

Tant amics com alumnes miren els meus mòbils amb estupefacció perquè sempre són d’última generació, de l’última que sobreviu, vull dir. Fa dues setmanes em vaig comprar el meu tercer mòbil i, com els altres, fa trucades i envia missatges de text i res mes.

Aparentment la meva actitud provocarà l’extinció de la raça humana perquè tothom preveu tenir accidents a la muntanya o estant sol a casa o a la feina, o ser violat, torturat i mutilat, i sembla que llavors, tot i que mai no em truquen, seré l’única persona amb qui podran contactar perquè eviti aquesta desgràcia que estarà passant en aquell mateix moment a vés a saber quants quilòmetres de mi i contra la que, de totes maneres, no crec que pogués fer res.