Biquini.

He estat tota una setmana contenint una cosa, però no puc mantenir el secret més temps. És una cosa que em va aportar una gran satisfacció personal, quelcom que feia anys que volia fer i que mai no m’havia passat pel cap fer fins fa una setmana. Per primera vegada a la vida vaig fer un biquini de la manera tradicional, amb una paella i una tapa d’olla petita, sense sandvitxera ni cap aparell calefactopremsador.

Possiblement penseu que és una absurditat, que no té cap mena de gràcia. Bé, des de petit que m’han agradat molt els biquinis, els que es mengen ―i no em refereixo a aquells fets de caramels. Les nits que me mare no sabia què cuinar i em preguntava, sempre li demanava dos biquinis. Bé, la majoria de vegades me la treia de sobre amb un “m’és igual”, però sempre que responia li demanava els biquinis. Em fascinava com una cosa tan senzilla de fer i tan conceptualment simple podia ser tan bona.

Un estiu vaig decidir convertir els biquinis freds en el meu berenar diari. No tenia tanta gràcia perquè només eren uns talls de pernil i formatge entre el pa sense escalfar, però tenint en compte les meves habilitats culinàries de l’època i la pressa que tenia per sortir al carrer, ja feia el fet.

Un cop crescut i amb capacitat per a cuinar acceptablement, només havia fet biquinis a casa de gent que tenia sandvitxeres; si no n’hi havia, ni tan sols pensava en la possibilitat de fer-ne. Però la setmana passada, sol al pis, amb poques ganes i poc temps per cuinar, amb l’estranya afició que he agafat al pa de motlle ―perquè no em menjo una barra de pa al dia i el pa de motlle és tou ad eternum―, em va passar pel cap la possibilitat de fer un biquini.

Vaig visualitzar mentalment la meva mare, vaig agafar els estris que ella utilitzava i vaig repetir els seus moviments. Em van quedar tan bons! En aquests moments és quan t’adones que quan t’independitzes creixes com a persona.