Us dec el relat del pica-pica de Nadal del Departament. Us el dec perquè sé que des que el vaig mencionar fa una setmana no heu parat de pensar-hi. Aquí el teniu.

Dimecres passat, l’últim dia lectiu del semestre, el Departament va organitzar un pica-pica, tot i que més aviat era un sopar perquè començava a dos quarts de set i no paràvem de menjar fins les deu aproximadament. En un moment determinat durant el pica-pica es van repartir regals de l’amic invisible a l’atzar. Com podeu imaginar, jo no vaig participar en l’intercanvi de regals. A les deu els més grans —els que tenen sous desmesurats— van marxar i els més joves —que no cobrem o tenim beques de broma— vam traspassar el menjar i les begudes sobrants a una sala més petita on vam improvisar una discoteca. Però estava una mica morta i els quimiomètrics i fluorescents vam traslladar la reunió al nostre laboratori.

Entre converses i riures vaig tenir la necessitat humana d’orinar. Llavors em van recordar un dels meus objectius a la vida: fer una rave a les finestres del lavabo. Pot sonar estrany, però qui hagi estat en aquells lavabos ho entendrà. La situació festiva i el grup que érem van fer possible que el meu somni és fes realitat. Ja puc marcar una cosa més a la llista de coses pendents abans de morir.

Us estem vigilant.

Quan tornàvem cap al laboratori vam veure els qüestram —del grup del conegut mite— que anaven cap al seu laboratori amb el menjar i la beguda de la discoteca. Els vam invitar a unir-se a nosaltres, però van dir que marxaven a casa… amb el menjar! Allò era un ultratge! El menjar era per fer la festa al departament, no l’esmorzar a casa seva. Vam esperar que marxessin per rodar i arrossegar-nos amagats darrere d’una paperera fins al seu laboratori com si fóssim grans espies. Vam esperar perquè quan ho vam fer i encara hi eren va quedar molt indigne. Vam registrar el laboratori, però s’ho havien endut tot. Els vam deixar un missatge al vidre en mocadors de paper, “Sabem que heu robat el menjar”, i els vam penjar del fluorescent el ninot de neu que tenien de decoració perquè veiessin que no fèiem broma.

Després d’això i alguna altra violació de la privacitat vam escombrar el porexpan que havíem escampat pel nostre laboratori en una simulació de neu i vam marxar cap a casa. Passaven de la una de la matinada i sortíem de la facultat orgullosos de demostrar al món que els científics no som avorrits.