Quants models de cotxe existeixen? Pregunta retòrica. Per què la gent se’n sap tots els noms, fins i tot dels que ja no es fabriquin o que van desaparèixer abans que ells naixessin?

Qualsevol que hagi pujat a un cotxe amb mi sap que jo els distingeixo pel color. Hi ha una noia que ho sap especialment. Amb ella he tingut converses com aquestes:

Un Peugeot 106 o 107 blanc com el seu.

Ella — Mira aquell [nom del model], que guapo!
Jo — Què?
Ella — Mira aquell groc, que guapo!
Jo — Sí, sembla car.

Jo — A Lisboa vaig pujar a un cotxe com el teu.
Ella — Era blanc?
Jo — No, el model. El vaig reconèixer per l’interior.

Jo — Has vist l’anunci del nou blanc? M’agrada aquell cotxe.
Ella — Tens sort que ahir vaig veure el mateix anunci.

Ella — Com has sabut que era aquest el meu cotxe si el d’abans també es un blanc?
Jo — Perquè aquell no porta l’etiqueta del jugador d’hoquei.

En una assignatura d’interpretació em vaig perdre tot un discurs perquè no entenia una paraula que repetien molt. Era el nom del model que presentaven. Però això de distingir només els colors és una exageració, és clar. També distingeixo entre turisme, monovolum i furgoneta. I reconec la majoria dels logotips de les marques; tot i que sempre dubto Renault i Peugeot, però l’encerto.

Alguns creuen que m’hauria d’avergonyir que un nen de quinze anys sàpiga més noms de cotxes que jo. Però jo conec dos cotxes que les noves generacions ignoren: el Kid i el Delorian.