A les estades prohibim els telèfons mòbils, els reproductors de música, la televisió, els ordinadors… Tot i que no amaguem la nostra tendència hippy, això no és una croada contra la tecnologia, sinó a favor de les relacions personals.

És ja una cosa habitual veure gent parlant per telèfon pel carrer, escoltant música quan surten a córrer, jugant amb una consola portàtil al tren o consultant el correu electrònic i les xarxes socials al metro. Bé, no passa res; cadascú pot fer el que vulgui amb el seu temps i no estem obligats a portar sempre un llibre a sobre.

Ell mai no ho faria.

El que em preocupa una mica és veure dos nois, suposadament amics, que entren junts al metro amb els ulls clavats al mòbil, sense dir-se res, i fan un trajecte de vint minuts alienats amb el que fos que fessin i deixen el tren sense mirar-se ni un sol cop.

Ara podria parlar de totes les vegades que un amic agafa una trucada mentre fa un cafè amb tu i té una conversa de cinc o deu minuts mentre tu mires a terra; dels que passen tota l’estona en un sopar o a la feina xatejant —ignorant-te i amb sorollets de missatges i tecles—; dels que són els millors amics a les xarxes socials i s’escriuen i es comenten, però que no es veuen mai…

Està molt bé tenir la possibilitat de comunicar-te amb tot el món en qualsevol moment i que és molt útil en situacions concretes; però crec que quan la comunicació a distància impedeix la comunicació propera, alguna cosa fem malament.