Diuen que tots tenim un preu i és cert. Tots fem, desfem i deixem de fer per diners. Aquest estiu ho he viscut en primera persona. Sóc un venut.

Cada dia més a prop.

De les deu setmanes d’estiu n’he passades sis i mitja de campaments, més de la meitat. Això em deixa poc menys d’un mes per fer el que vulgui lliurement. Però centrem-nos amb les sis setmanes i mitja de colònies. Què he deixat de fer per això?

El principal són les festes majors. Aquest any no he pogut anar ni a la festa de Sant Quintí ni a la de Vilafranca. Era habitual els últims anys perdre-me’n alguna, però no les dues. I si tenim en compte que les festes majors són una setmana a l’any; si te les saltes, estàs uns 720 dies —dos anys— sense festa major!

A part d’això també m’hauria agradat fer un viatge per visitar amics internacionals, però a principi de juliol —que és quan a tothom li va millor— ja estava de campaments. I direu que encara tenia quasi un mes entremig per fer coses.

Bé, vaig estar a les festes d’Osca, però això va ser una concessió que em vaig fer perquè quan vaig tornar de la primera ronda de colònies em van donar una feineta d’autònom i vaig haver d’estar fent moltes hores a casa. El problema és que sabia que tornaria a marxar de campaments i havia d’acumular tantes hores com pogués.

Tot i així, no en vaig fer prous i quan van acabar les colònies, molt a contracor, vaig tornar directament cap a casa ignorant la nit extra que alguns monitors passarien a l’Escala per acomiadar l’estiu. I aquí em teniu, fent hores a casa l’11 de setembre en comptes de sortir al carrer a fer país.

Vaja, que m’he perdut moltes coses aquest estiu, tot i que no es pot dir que de campaments ho passi malament. I què volíeu que fes, si necessito els diners per viure? Sí, sóc un venut; però a hores d’ara sóc un venut ric.