Alguna vegada ja he expressat la meva aversió cap a les festes oficials que has de celebrar tan sí com no perquè al teu voltant tothom ho fa. Avui toca, evidentment, cap d’any.

Permeteu-me que us sorprengui: ja és 2012. Entenc que molts de vosaltres no us n’hagueu adonat perquè probablement no heu estat dues setmanes sentint a parlar de plans per a la nit del 31. Alguns potser us heu informat i rebuscant moltíssim heu pogut trobar en algun racó amagat de les xarxes socials alguna al•lusió remota a la nit de cap d’any; detalls subtils com ara una foto de l’àpat preparat a taula, una dels invitats abans de sopar o de les postres o del grup d’amics fent un brindis. O potser encara molt més subtils com una progressió plat a plat, mossegada a mossegada del menjar o una foto de grup cada tres minuts amb un grau d’alcoholisme creixent, que és l’única cosa que permet diferenciar cada foto del centenar restant.

No em barrufa cap d'any.

Però estic segur que per a la majoria de vosaltres tot això ha passat desapercebut; per a una minoria perquè no hi heu parat atenció, per a la majoria perquè estàveu massa ocupats fent fotos i publicant-les com per espiar la competència. Jo, tot i ser de la minoria, sóc massa observador per a passar per alt les vostres subtileses.

Jo ahir vaig comprovar empíricament que el canvi d’any no té res d’especial. És com fer divuit anys; tothom en parla com si fos un gran què i a l’hora de la veritat no passa res. Com que sóc a Anglaterra, esperava notar alguna cosa a les 11 de la nit, ja que van amb l’horari de les Canàries i el meu relotge biològic està en horari peninsular. Però no. Les onze van passar i no vaig notar cap pessigolleig ni sentit aràcnid que m’avisés. I a les dotze, com que aquí no hi ha tradicció de menjar raïm, ens vam limitar a mirar els focs artificials. Sí, a les notícies ensenyen imatges de les grans capitals mundials amb impressionants focs artificials i, en realitat, és una celebració una mica pobra. No dubto que és molt més espectacular que menjar raïm, però nosaltres participem de l’esdeveniment, en formem part, mentre que la resta del món es limita a fer un compte enrere i mirar el cel durant cinc o deu minuts.

Potser ara creieu que ho enteneu tot, que el primer paràgraf emana de la ràbia d’haver viscut un cap d’any buit. Doncs resulta que aquí, després dels focs artificials, també hi ha festa i també hi ha gent que subtilment publica fotos de tots i cada un dels petards. El que volia dir-vos és que ahir era dissabte i avui diumenge, que per això ni tan sols hem guanyat una nit de festa addicional, perquè el dissabte sempre n’hi ha; i el més important, volia començar l’any sent desagradable amb vosaltres perquè us hi acostumeu els que em coneixeu poc i perquè així, a partir d’ara, només podem anar a millor.