S’acaben les vacances i després de tant parlar del Tió i del caganer i de com en som d’escatològics els catalans, crec que ha arribat el moment d’acceptar el que som i actuar com a tals.

Avui us parlaré del lavabo de la casa de Sant Quintí on vaig passar tots els meus estius fins fa pocs anys —em refereixo a la casa, no al lavabo. N’he parlat moltes vegades als amics, que l’adoren, i els que hi han estat han conegut un mite. Heu de tenir en compte que la casa és més antiga que qualsevol dels meus lectors probablement i que, fins fa uns cinquanta anys, el més semblant que tenia a un lavabo era un forat a la repisa d’una finestra. Per fer-lo van aprofitar l’espai que es podria considerar el rebedor o el passadís d’entrada, per això és molt petit.

Esquema del lavabo

Té una superfície aproximada de 200×70 cm i no és pas més alt que llarg. La porta (p a la imatge) s’obre cap a fora, evidentment; també cap a fora surt el cul de qui es renta les dents a la pica (l), si no és que tanca la porta i desvia el cul cap a sobre del vàter (v). Cal felicitar el constructor per dotar la casa d’un equipament complet en tant poc d’espai.

Quan t’asseus al vàter les cames et queden sota de la pica, és molt útil perquè pots aprofitar per rentar-te la cara. El problema és si ets un home i pixes de peu —que no tots ho fan— perquè la finestra (f) és a l’alçada d’un balcó i fa uns anys sempre hi havia un nen jugant al balcó… Més d’una vegada s’havia sentit un “Alça!” provinent del balcó quan algun membre de la família expulsava gasos sorollosament.

Dutxar-s’hi és un xic més complicat. No pots despullar-te amb la porta oberta, o sigui que ho has de fer en els 50×25 cm lliures entre la porta i la pica. És fàcil deixar caure els pantalons, però per treure’t la samarreta sota d’un sostre que quasi et pentina requereix certa inclinació del cos. Dins de la dutxa (d) tampoc no hi ha gaire espai per a maniobres, així que el més pràctic és posar-te molt de sabó al cap i deixar que l’aigua l’arrossegui i et netegi mentre et rellisca cos avall. I sort que hi vaig a l’estiu i l’aigua s’asseca així que toca el cos, perquè si no hi ha espai per a despullar-se, tampoc no n’hi ha per a assecar-se.

I que consti que no me’n queixo, és part de l’encant de la casa i de l’estiu. En aquella casa hi hem arribat a conviure deu persones i, per petit que sigui el lavabo, mai no ens ha fallat. O és que vosaltres no sentiu un afecte especial pel vostre lavabo?