En un lloc de la Vall d’Aran, el nom del qual no vull recordar, un noi va escriure una entrada de bloc explicant la pau interior que li aportaven els campaments. Pobre noi.
La meva setmana.
Potser havíeu notat que feia més d’una setmana que no publicava res, un lapsus que dobla el més gran dels temps sense publicar anteriors —a sobre, és evident que l’última entrada era programada i que fa encara més temps que no escric just abans de publicar. Això té una explicació ben senzilla:
Ds 7: torno de campaments. Dg 8: rentar roba i mig endreçar el pis. Dl 9: classe privada d’anglès i revisió d’una correcció amb la clienta. Dt 10: reunió amb el tutor del treball de fi de màster i reunió dels següents campaments. Dc 11: acabar el treball i reunió amb un monitor nou. Dj 12: visita a hisenda, repàs al pis i altres gestions que m’impedeixen assistir a un aniversari. Dv 13: reunió de la SCATERM i últims preparatius per als campaments. Ds 14: Comencen els campaments, comença el caos.
Què se n’ha fet dels temps de monitor ras en què m’ho donaven tot fet i no anava de bòlit?
Traduquímica 
M’inquieta la visita a Hisenda, no seràs pas una gran fortuna que pot demanar una amnistia fiscal?
Confio que el gràfic no sigui un joc de pistes pels nanos… ai, ja els hem vist prou!
Ja m’agradaria, Pons.
No, Montse, això és l’estat del meu cap. El més impactant és que jo ho entenc perfectament, però executar-ho tot és un gran repte.
Mireu-me responent missatges quatre i set dies tard…
Sí, Joan, però jo no vaig demanar el poder.
L’Spiderman tampoc!
Cert. Però jo sóc molt intel·ligent i el mal de muchos no em consola.