Emulant en Doraemon

Quantes claus necessita una persona en un moment de la seva vida? O quants jocs de claus?

Una vegada en una classe d’anglès de tercer de primària vaig posar la meva motxilla taronja sobre la taula per fer un exercici sobre there is i there are i, de passada, revisar vocabulari d’objectes que solen dur a sobre.

Jo podria ser un d’ells.

De la motxilla en van sortir llibres, un parell de carpetes, un estoig, un paraigües, un bloc de notes… i un joc de claus. Només un? No. En van arribar a sortir cinc: el de casa, el de casa de la mare, el de casa del pare, el de casa de l’àvia i el de la feina —que en aquell temps incloïen claus d’aules de l’escola i del laboratori de la universitat. Els nens es van quedar bocabadats i, per descomptat, van voler saber el perquè de tot plegat (encara que a en Monzó li molesti que es digui) i els vaig dir què obria cada clau.

Podeu imaginar que les claus de casa i de la feina les porto a la butxaca, però quan visito un familiar he de ficar la mà a la motxilla. Per això em fascina quan trec les claus pertinents a la primera. En aquest moments em sento com el Doraemon, que és capaç de treure exactament el que vol de la seva butxaca on té centenars d’invents sense mirar.

2 thoughts on “Emulant en Doraemon

Què n'opines?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s