Havent deixat Cork, vaig fer escala a Londres per volar a París. L’escala incloïa un canvi d’aeroport amb dos fets reveladors. D’una banda, el número 221 B del carrer Baker no té res a veure amb el que es veu a la sèrie Sherlock. En segon lloc, al metro anuncien que amb una donació de 3 £ es proveeix una família d’aigua neta per una setmana. Llavors, què estic pagant jo?

El primer dia a la ciutat de l’amor —que jo visitava sol— va ser suficient per localitzar l’alberg, deixar-hi la motxilla i fer una passejada vespertina passant pel Sagrat Cor i el Moulin Rouge, que ni tan sols em vaig plantejar visitar per la cua que hi havia. Es va fer una mica pesat que en aquell carrer els homes que m’oferien entrar als cabarets a veure cuixes franceses no entenguessin que quan els deia que no m’interessaven parlava seriosament.

El dia següent el vaig dedicar completament a visitar la ciutat de les llums [París és la ciutat de tot] a peu. El trajecte passava per la plaça de la Bastilla, el Centre Pompidou —especialment la immensa biblioteca—, la catedral de Notre-Dame, l’Orsay, el Palau Nacional dels Invàlids, la torre Eiffel —on em vaig creuar amb uns trigèmins idènticament atractius al quadrat—, el palau del Trocadéro, l’arc de triomf, els Camps Elisis i el Louvre. Evidentment, no vaig tenir temps d’entrar-hi, però prefereixo conèixer la ciutat a veure quadres i escultures. Acabat el passeig, encara vaig gaudir d’un concert de grups francesos en una plaça del centre.

En camí a agafar el tren cap a Le Mans per visitar el francès ros, encara vaig descobrir un carrer ple de llibres de segona mà que em va enamorar i els jardins de Luxemburg. El francès em va recollir a l’estació i em va portar a sopar al McDonald’s, on un treballador em va preguntar «Do you speak English?», «Yes.», «I don’t.» Per sort, el meu francès, tot i no ser impecable, és suficient.

A part de mostrar-me les belleses de la ciutat, el francès també em va portar a una festa de disfresses en què només podria parlar en la seva llengua per celebrar l’aniversari d’una noia. Així doncs, el seu cosí, ell i jo, o millor, un capellà, un plàtan i un vampir, ens vam presentar tot cofois a la festa de disfresses… que no era de disfresses. Com a mínim tothom ja sabia que hi havia un català i tenien un tema fàcil per començar-hi una conversa.