Vaig deixar Le Mans per agafar un altre avió, aquest cop de París a Berlín. Quinze minuts abans de l’hora d’enlairament programada, van canviar la porta d’embarcament i ens vam enlairar vint minuts tard. Això no obstant, encara no és el vol més interessant del viatge.

La primera impressió que vaig tenir d’Alemanya és que són poc espavilats, gens organitzats i bastant desconsiderats. No pot ser que a l’estació de tren de l’aeroport, on arriba gent en desenes cada mitja hora, hi hagi només cinc màquines de bitllets que, a més, no accepten targetes tan normals com les VISA. I no hi havia finestreta ni informació.

Finalment, em vaig reunir amb el meu amic gràcies a les seves indicacions prèvies. El que em va transmetre aquella nit es pot resumir així: Berlín és lleig. Es veu que la guerra va destruir principalment les part boniques i que les noves construccions eren lletges perquè sí. Tot i això, hi ha petits oasis de bellesa que un amic que hi viu et pot ensenyar.

El meu amic, preocupat per la meva cultura culinària, em va portar a un restaurant típic per menjar porc i cérvol a l’alemanya. Un altre dia vam anar a un restaurant polonès perquè són veïns i feia anys que no menjava res polonès, des que vaig visitar un amic a Varsòvia fa quasi un lustre.

També em va educar en planificació de ciutats i és que resulta que hi ha un límit d’alçada per als edificis berlinesos, fet que celebro per estètica i pau interior. Això m’ho va explicar en una conversa de pel·lícula a la teulada durant la posta de sol.