Amb cansament físic i son acumulada, però amb molta il·lusió, vaig deixar el país a què em lliga el meu segon cognom per anar a Holanda. Ja hi havia anat als divuit anys —i hi vaig conèixer l’eslovena— tot i que aquella vegada, tret d’Amsterdam, vaig visitar llocs diferents.

El vol cap a Holanda va ser el més destacable o, millor dit, l’embarcament. Quan quasi tothom estava assegut, van entrar uns uniformats que buscaven un home. Resulta que hi havia dos passatgers amb nom i cognoms idèntics, però només hi havia un bitllet. Després d’una llarga discussió que va acabar amb l’expulsió d’un d’ells, l’avió es va enlairar vint minuts tard.

Vaig passar els primers dies a la Haia —sense apòstrof— amb l’escocès que organitzava barbacoes internacionals quan vivia a Barcelona. De fet, el primer sopar també va ser internacional. Em va preparar una ruta per Delft, ciutat natal de Vermeer i capital de facto del país. I a Rotterdam em van torturar en un bufet lliure de sushi on es poden demanar infinites rondes, però hi ha un recàrrec de 2 € per cada peça que quedi a la taula, i sempre se’n demanen massa…

La ruta a Europa va acabar a Amsterdam amb la parella de Cork per fer un comiat festiu. La ciutat es pot descriure com un aglomerat de restaurants argentins i italians principalment, sex-shops i canals més el barri vermell i el xinès. Així és normal que passéssim un matí sencer buscant un lloc on menjar panqueques holandesos o creps holandeses per un desig de l’amiga.

Tot i que l’escena més estranya va ser quan ella em va enviar a la taula d’uns alemanys amb una missió: «Perdoneu, tinc una petició un xic estranya per a vosaltres. La meva amiga fuma —jo no—, però no sap cargolar els porros i es pregunta si li podríeu cargolar vosaltres amb això. Us podeu quedar amb el que sobri [que era molt] perquè marxem demà.» I, efectivament, l’endemà van acabar els 41 dies de viatge.