Caminava per passeig de Gràcia entre les parades quan la va veure de lluny. Recordava aquell 23 d’abril de 2008 quan la seva xicota catalana li va explicar la tradició del llibre i la rosa, el dia de Sant Jordi. Malauradament, aquell any no eren a Catalunya, i l’any següent ja no van arribar a l’abril junts.
Li hauria de dir alguna cosa? No tindria gaire sentit creuar aquella gentada per només dir hola després de tant de temps. Però era només hola el que li volia dir? Va comprar una rosa; una rosa és un bon motiu per fer l’esforç.
Es va aturar a mig camí. Es preguntava què significava aquella rosa. L’estimava? Bé, sí, d’alguna manera. Però de quina? Li estava permès després d’aquell final? Què faria ell amb la rosa si no?
Hi va anar de dret recordant que si un dels dos sabia gestionar les situacions estranyes, era ella. S’hi va acostar sense música ni a càmera lenta.
El va veure. Va veure la rosa. Les mirades sostingudes tres segons. Ell no deia res. Una caiguda d’ulls i un sospir i el va deixar allà dempeus.
![Fulles taronges a l'abril... [quadre: Leonid Alfremov]](https://oscarazalbloc.files.wordpress.com/2014/04/passeig-sota-la-pluja-afremov.png)
Fulles taronges a l’abril… [quadre: Leonid Alfremov]
Traduquímica 
Les coses no solen arrelar-se de manera tan fàcil… bon intent, no obstant. Sempre pot buscar algú altre a qui regalar-li la rosa i acabar bé la diada.
No sé jo si volia arreglar-ho o simplement demanar perdó, però es veu que la cosa estava massa embolicada.
Sant Jordi és un bon moment per fer el pas.
Alguns passos no tindran mai un bon moment.
m’ha agradat el teu relat ….cal trobar el moment oportú….mai se sap encara hi és a temps potser
Gràcies. No he conegut gaires històries que després d’anys encara hi siguin a temps, però.
Potser, cal fer un altra trobada sota la pluja.
Potser; o potser cal deixar que la pluja faci net i dedicar-se a altres coses.