El dia de Reis de l’any passat vaig rebre un regal del Salvador Macip, el seu llibre El rei del món, i vaig anunciar que afegia El joc de Déu a la llista de pendents. Aquí el teniu.

MACIP, Salvador. El joc de Déu (2010). Alzira: Edicions Bromera, 2010.

«Sherman Comet no és gaire llest. […] Per desgràcia, ell és l’únic que pot evitar que d’aquí a sis dies un forat negre s’empassi la Terra.»

Els físics, i els científics en general, són dolents

En Sherman és un estudiant pèssim a qui Déu s’apareix al seu estudi de tornada de la universitat. Resulta que un físic està a punt de fer-ne una de grossa amb un accelerador de partícules —un d’aquells anells enormes on fan col·lidir partícules subatòmiques, com l’ALBA; no la meva cosina, sinó el sincrotró de Cerdanyola del Vallès (els que hi viviu a prop ja podeu començar a patir). Si bé és cert que associar-se amb Déu té avantatges, no tot serà tan senzill com podria semblar.

Com el mateix Salvador explica, El rei del món i El joc de Déu són la mateixa història, amb personatges paral·lels, però en un context completament diferent. Potser és per això que aquest segon llibre és més previsible, però també hi esmena aquell nus tardà de l’anterior. Això i un aire més humorístic fan que sigui molt més fàcil de llegir.

A petició de l’autor —entre parèntesis en un comentari a l’entrada de l’altre novel·la— repetiré l’anàlisi percentual de l’obra. Les quatre parts representen, per ordre d’aparició, un 25 %, un 35 %, un 39 % i un 1 % del total. Ho trobo molt lògic, ja que en la primera part hi ha un dilema, en la segona n’hi ha un de similar amb una complexitat afegida i en la tercera es complica una mica més. I la quarta part és més aviat un apunt, un colofó. És nota que és un home de ciències, clava els números.

Suposo que el pas evident havent llegit aquests dos llibres és completar la trilogia amb Hipnofòbia, l’últim volum del «cicle de la manipulació». Però això ja queda per a l’any que ve.