Abella.

Us he d’explicar la meva primera vegada. Va ser una mica dolorós al principi, però amb una mica de saliva tot va anar millor.

Estant de colònies es viuen moltes primeres vegades. Hi ha moltes primeres menstruacions, primers cops que es fan molts esports de risc, primers petons… Jo parlo del primer cop que em va picar una abella.

La setmana passada vam portar els nens a fer ràfting a Llavorsí. M’agradaria fer un incís gratuït ―però no per això menys cert― per a dir que, com que jo era l’únic monitor entre monitores, em va tocar ajudar a tots els nens a posar-se el neoprè. És lleugerament estressant entrar en un vestidor i sentir vint veus agudes cridant el teu nom durant un quart d’hora.

Vam dinar a Sort, asseguts a l’ombra sobre l’herba. El meu error va ser infravalorar la perillositat de la naturalesa salvatge en un parc enmig de la ciutat. Vaig posar les mans endarrere per a descansar el pes sobre les mans i vaig sentir una fiblada a la part interior del canell, allà on els emos es posen la cullera de plàstic.

Vaig retirar la mà ràpidament i em vaig mirar el canell. Hi vaig veure aparèixer un punt vermell i el mal de la punxada va desaparèixer per a deixar pas a una forta picor. Vaig mirar a terra i hi vaig veure una abella caminant. Li havia posat la mà a sobre.

Em vaig posar saliva sobre la ferida mentre anava cap al bassal a posar-m’hi fang i preguntava als nens si tenien After Bite. Cinc minuts després ja no notava res. Sí que vaig notar certa molèstia una hora després i l’endemà al matí, tot i que res important.

Potser és perquè no em va deixar l’agulló a dins, però no em va fer ni la meitat del mal que esperava. Probablement hi ha més por a la picada perquè les abelles són molt més grans que els mosquits que gent a qui algun cop l’hagin picada de debò.