Aquests som nosaltres.

Ara que quasi tothom s’ha recuperat de la nit de cap d’any ja puc comentar-la. M’havia d’assegurar que estàveu en plenes facultats per llegir, que sabem que alguns han trigat uns dies a tornar a la vida.

Per tercer cop consecutiu, em van invitar al sopar de gala del Vaticà. Però no el Vaticà que tothom coneix, en aquell no entraríem cap dels invitats, d’entrada perquè fem servir preservatiu i no anem de putes —uns delinqüents. És un Vaticà més familiar, a Barcelona, amb uns ministeris diferents; però el seu parquet i els seus menjars no han d’envejar res als de Roma.

Els anys anteriors a entrar al Vaticà improvisava cada any una nit diferent a última hora sense gaires ganes. Però t’acostumes fàcilment a que algú passi dos dies tancat a la cuina preparant quantitats inhumanes de menjar exquisit per posar-te com un porc al crit de “No m’esteu menjant res!”

Després del sopar vaig fer una variació a la dinàmica dels altres dos anys de sortir de festa amb els comensals del Vaticà per anar a casa d’una amiga. Ja em va anar bé que m’hi hagués invitat perquè aquell matí m’havia posat malalt i no em convenia forçar-me. Tal com tenia el cap pensava que la nit se’m faria llarga, però les quatre hores que vaig estar a casa de l’amiga van passar volant.

En resum va ser una bona entrada d’any.

Pregunta no retòrica: I vosaltres on vau passar la nit de cap d’any?