Aquest matí m’he tallat les ungles. És una afirmació contundent i intrigant que fa que us moriu de ganes de seguir llegint. Què esperàveu? No puc estar parlant sempre de transcendentalismes —m’agrada fer servir paraules llargues per donar una falsa impressió de cultura.

Perdoneu que us parli d’una vulgaritat com és tallar-se les ungles, però seria pitjor si us digués que no me les tallo mai. Això sí, jo ho faig en la intimitat de la llar, no sóc com aquelles dones excessivament —i espantosa— empolainades que se les tallen al teu costat al tren i les deixen caure on vulgui el destí. Legalitzem l’eutanàsia a terceres persones d’una vegada.

Llimarana tradicional.

I no cal ser tan desagradable per tallar-se les ungles en llocs públics. Estic segur que tots coneixeu les llimaranes, aquelles baranes fetes d’un material negre amb tacte de llima. Jo crec que són baranes normals recobertes de llimes negres. Necessàries? No. Útils? Si vols descarnar-te la mà mentre camines, són ideals. Aquelles dones podrien buscar escales o passarel·les amb llimaranes i pujar i baixar o creuar-les repetidament fins a tenir les ungles perfectes. És molt més discret perquè pots fingir que agafes la llimarana per caminar millor mentre ho fas.

Però hi ha una cosa pitjor que les llimaranes: les llimarets. Les llimarets són les parets llima. No estan fetes del mateix material, solen ser de ciment o algun aglomerat altament abrasiu, i si tenen relleu, molt millor. A la meva escola n’hi havia a les escales que baixaven al pati. Els professors no ens havien de dir que no correguéssim per baixar; l’estima que sentíem per la cara i els braços ens frenava. I evidentment no ens havien de dir que no correguéssim per tornar a classe.

Bé, m’estic desviant del tema principal. Només volia dir-vos que no em demaneu que us obri cap llauna o que us desenganxi un adhesiu fins dimecres pel cap baix.