Ja és estiu oficialment, i no ho dic pel canvi d’estació, sinó perquè ahir van acabar les classes, avui comencen els campaments i ja comencen les festes de poble amb la revetlla de Sant Joan.

L’estiu porta molts canvis, com ara els retrobaments amb gent que no veus o veus molt poc durant l’hivern. Durant quasi dues dècades per a mi aquesta gent eren els quintinencs, però fa cinc anys que han de compartir el lloc amb els monitors dels campaments.

Aquestes dues últimes setmanes abans de l’estiu oficial he viscut dues situacions que m’han recordat que ja el tenim aquí —una bastant més sorprenent que l’altra.

Començo per la poc sorprenent, així us tinc ben agafats. Amb els campaments a tocar, aquest mes hem fet un parell de trobades de formació i planificació de les estades. En aquests actes hi trobes monitors amb qui has coincidit els diferents estius i realment desperta les ganes de tornar als albergs i passar-ho bé.

La més sorprenent va ser una cosa inesperada. Tornava cap a casa després de la festa una nit plujosa amb la caputxa tapant-me gran part de la cara i a la cantonada del carrer vaig esquivar dues noies que duien una bicicleta sense fixar-m’hi. Uns segons després vaig sentir una veu que deia el meu nom tímidament. Amb una discoteca al costat, no li vaig donar importància fins que el va repetir més convençuda.

Em vaig girar i va resultar que les noies de la bicicleta també estiuegen —o estiuejaven— a Sant Quintí. Amb una vam estar a la mateixa colla fa uns deu anys. Va ser un d’aquells moments que veus com a crescut i t’adones que ets gran. Però la setmana següent va ser encara més sorprenent perquè ens vam tornar a trobar de nit! Això sí, aquesta vegada sense timidesa.

Vosaltres ja heu començat amb els retrobaments?