De vegades penses en publicar una cosa al bloc i el dia següent veus que algú ho fa. I no parlo d’un tema d’actualitat, parlo d’una cosa tan absurda com pot ser el costum de llepar la tapa dels iogurts.
Jo sempre llepo la tapa dels iogurts. Hi ha gent que no ho entén, però no he pagat jo per aquella part també? No aprofitar-la seria com comprar un puro i tallar-ne la punta abans de fumar-te’l. Bé… no ha estat la millor metàfora. Però segur que ningú no talla la punta d’una cigarreta abans de fumar, ni tira unes quantes pipes del paquet quan l’obre, ni torna una part del sou quan l’hi ingressen. Per a mi aquella capa més consistent és com els preliminars, sempre necessaris, de la festa grossa del iogurt en si.
Doncs fa uns mesos, mentre llepava una tapa de iogurt vaig pensar que era un tema prou important com per dedicar-li una entrada. Hi ha coses que s’han de compartir, s’ha de pensar en els altres i ajudar-los a créixer com a persones. I us creureu que l’endemà mateix algú se’m va avançar? Llavors vaig decidir no publicar-ho perquè seria com portar el mateix vestit que algú en una festa, però si algú altre hi va pensar, és que ha de ser una cosa important i no us puc deixar orfes de coneixement.
El més curiós és que comentant en aquell bloc em vaig adonar que llepava les tapes dels iogurts, però no les de les natilles, que les escuro amb la cullera. Suposo que és perquè a la tapa de les natilles hi ha dues consistències diferents: una més fluida, com les natilles, i una més viscosa i fosca que em repugna una mica. Per això hi passo la cullera suaument i només recullo la matèria fluida mentre que el moc fosc queda adherit a la tapa.
Espero que quan feu les pròximes postres penseu en mi. Però no us penseu que això acaba aquí, un altre dia parlarem sobre la pertinència de remenar el iogurt abans de menjar-se’l. Bon profit.
Traduquímica 
Saps que deu fer més d’un any (i segurament més de dos) que no menjo cap yogurt, ni natilla, ni mouse ni flam ni res de tot això? Què fort, soc un radical de la fruita natural.
Per cert, quant menjava yogurts no aprofitava lo de sota la tapa, suposo que a casa meva deviem ser rics…
Ja ja !És bo veure l’altra cara de la moneda. En això del món es divideix en dos estaria bé tenir sempre les dos versions, sempre ho penso, així que m’ha fet molta gràcia!
Homeeee, on vas a parar, és el millor de tot el iogurt! A més a més és ecologia en estat pur: quan llences l’envàs al contenidor groc no té gens ni mica de matèria orgànica: envàs lleuger 100% 😀
Ja ho dius bé, Montse, això que és més ecològic. A les pròximes estades obligaré els nens a llepar la tapa.
Aquesta anomalia teva, Pons, estic segur que té un nom. Ho haurem de buscar al DEM :P. Pel que fa a no llepar la tapa, a casa de la paraulespetites hi seràs sempre benvingut. I si algun dia la vols llepar, vens a la meva. La tapa dic, per això que diu ella de les dues opcions al món.
I el petit suís???
No sé que n’opinaran de tu aquesta gent sobre el fet que els hi llepis la tapes.
Joan, vius en el passat. Fas anys que no menjo Petit Suisse, entre d’altres coses perquè fa anys que tampoc no es diuen així. Ais, Peter Pan.
Sergi, pot existir una cultura sencera que no els agradi que els les llepin? Jo crec que no.
A no? hahaha m’he quedat en el passat doncs! Ara, encara que ja no es diguin així… en el meu cor un petit suisse, sempre serà un petit suisse!
Saps que ja hi ha més de 150 pokémons també, no? XD
Retroenllaç: Les ulleres són per veure-s’hi « Visc en un bloc