Fa dues setmanes us vaig parlar de llepar la tapa del iogurt, però es poden fer moltes més coses amb aquestes postres làcties. No, malpensats, no em refereixo a menjar-lo del cos de ningú; parlo d’una cosa que he vist de campaments —també.

De fet, no cal anar de campaments per veure això, segur que ho heu vist moltes vegades; fins i tot, potser ho feu vosaltres mateixos. Parlo de remenar el iogurt. Com ja sabeu, quan destapeu el iogurt —independentment de si en llepeu la tapa o no— té una consistència gelatinosa, com un flam. En canvi, si el remeneu, es transforma en un fluid viscós. Si ara deixés anar l’Òscar químic, llegiríeu coses com col·loides, emulsions o sistemes dispersos; però no és el tema del dia. En tot cas, si us interessa, el llibre La truita cremada de Claudi Mans —professor de química a la UB— ho explica prou bé.

A mi m’agrada menjar-me el iogurt en estat gelatinós, m’agrada posar la cullera ben endins de l’envàs i treure’n mig iogurt fent equilibris i posar-me’l sencer a la boca. Fa uns anys una monitora s’entretenia a donar-me dos o tres iogurts després dels àpats per batre el rècord de les mínimes cullerades: dues, no pots treure tot el iogurt d’un sol cop. A més, aquest sistema s’adiu amb el meu tarannà pragmàtic. Per optimitzar el rendiment de la relació nutrició/esforç, has d’elevar el valor nutritiu del iogurt (impossible) o reduir esforços. Remenar un iogurt, doncs, va en contra dels meus principis.