Tot i que escric un o dos dies tard perquè ahir vaig estar malalt —potser pel disgust— i, tot i així, no vaig parar d’anar amunt i avall per qüestions de feina, suposo que no cal dir res més perquè entengueu a què em refereixo amb aquest títol.

Val a dir que segurament la majoria absoluta del PP no ens agafa per sorpresa. Però tenir-ho coll avall no sempre t’evita el disgust de veure-ho esdevenir realitat. Ens espera un futur negre; comencem a patir pel destí dels nostres impostos, per un bon grapat de llibertats i, sens dubte, per la llengua.

Només espero que, de la mateixa manera que hem seguit amb la immersió lingüística tot ignorant les imposicions de Madrid, seguim ignorant tot el que ha de venir. I és inevitable que aquest argument ens porti a un tema clau. No és cap disbarat, les dades ho deixen ben clar i fins i tot a la seu de CiU ho cridaven. És hora de separar-nos d’un país amb què no tenim res a veure.

No és prou evident que Catalunya no és Espanya?

D’altra banda, deixeu que faci una petita crítica a qui, en tot el seu dret, decideix no votar perquè no està d’acord amb el sistema, gent d’esquerres, i amb això dóna avantatge a la dreta, ben a gust amb el que tenim ara i puntuals a les urnes. Jo no obligaré ningú a votar, però en un sistema que no convenç és absurd desaprofitar l’única oportunitat de canvi que t’ofereixen.