GOMBRICH, ERNST H. Breu història del món. Barcelona: Edicions 62, 2009 [Títol original: Eine kurze Weltgeschichte für junge Leser. Traducció de Judith Vilar i Roca]

“Escrita amb un estil directe i transparent, Breu història del món no es limita a explicar fets històrics sinó que, amb múltiples anècdotes i interpretacions enginyoses, converteix la història universal en una novel·la màgica i inesborrable.”

A dins no hi és tot.

Jo no diria tant. És cert que Gombrich va escriure el llibre pensant en els nens intentant dotar-lo d’un aire narratiu, però el llibre és tan màgic com màgica és la història —zero absolut. Tampoc no hi ha tantes anècdotes i encara menys interpretacions enginyoses. En un llibre que pretén ser narratiu i lleuger no hi ha lloc per a la interpretació, especialment si es fa rebuscant amb enginy detalls sovint ignorats. Vaja, que el que diu la contraportada és pura publicitat enganyosa —i encara bo, perquè hauria estat un error fer creure als nens que la història és màgica entre interpretacions rebuscades.

Val a dir que en els primers capítols la narració flueix prou bé i Gombrich aconsegueix un text per a un públic infantil —potser amb un to excessivament infantil tenint en compte el gruix i contingut del llibre— però esdevé exponencialment més farragós a mesura que s’acosta a l’actualitat. Potser el podríem disculpar perquè això és un tret comú en tots els llibres d’història, ja que posseïm molta més informació de la història recent que de la llunyana. Tot i que partint del principi que el llibre s’adreçava a un públic infantil, jo no passaria per alt que no hagi sabut assolir l’objectiu que havia fixat. Passat mig llibre hi ha un punt a partir del qual es bombardegen noms i dates sense pietat i la narració es converteix en un simple resum dels llibres escolars.

Pel que fa al contingut, només puc remarcar la presència de fets en la regió de l’actual Alemanya —terra de l’autor— de dubtosa pertinença en un resum de la història del món. Hi ha fets de la història anglesa o francesa que s’han obviat i segurament eren més importants. I [Per què no dir-ho?] he trobat a faltar encara que fos només una línia sobre el paper d’una cultura a l’est de la península Ibèrica que, en algun moment, també es va fer notar.

No he amagat mai la meva aversió per la història, i és precisament per aquesta aversió que esperava que aquest llibre m’aportés uns coneixements generals que sempre he estat incapaç d’aprendre. Em dol afirmar que ha estat una esperança frustrada.