La setmana passada, arran d’una de les maleses del Pons, vaig afirmar que un dels requisits per ser perfecte és saber mentir i una veu s’hi va aixecar en contra.

Per definició, una persona perfecta ho ha de fer tot bé, i mentir és part de tot. Per evitar malinterpretacions del meu comentari vaig posar un exemple gens maligne. Imagineu que teniu un amic i li voleu fer una festa sorpresa. Perquè tingui èxit heu de saber mentir. Quantes festes sorpresa s’han espatllat per la imperfecció de l’engany? És només un dels exemples en què mentir, a part d’útil, és positiu. També tenim les mentides pietoses, perquè no cal descriure al detall a un nen de quatre anys les condicions de la mort violenta del seu pare.

No deixeu que la mentidera s’escapi!

L’opositora deia que quan veu comentaris així s’espanta per la cultura d’aquest país —tot i que no sé a quin dels dos es referia exactament. Tot i els meus esforços per presentar el vessant positiu de les mentides, va considerar que jo afirmava que mentir és necessari per arribar a l’èxit.

Sóc el primer que condemna la mentida com a vici o com a hàbit, especialment quan la motiva la malícia; però defenso la mentida pràctica i benintencionada. Fingir cordialitat —sense arribar a exagerar amistat— amb companys de feina que no et fan el pes no és hipocresia, és pragmatisme, convivència, saber estar. I mireu si hi ha mentides benintencionades com els reis, el pare Noel o la religió. Bé, els reis i el pare Noel. El tió no perquè no és mentida, que és català.

En resum, hi ha molts tipus de mentides i no hem de deixar que les connotacions ens condicionin a pensar que totes són dolentes o acabarem sent com periodistes parlant de química.