Amb més d’un any de crisi al darrere i molts de preocupació ambiental (des de mitjans dels noranta amb el capità Enciam aproximadament) és sorprenent que algunes mesures òbvies no es posin en pràctica.
Quan valides la targeta a l’entrada del metro —o quan t’hi coles si és el cas— accedeixes a un món electrònic subterrani ple de pantalles, altaveus i indicadors lluminosos. I no parlo només dels passadissos i les andanes, hi incloc també l’interior dels trens.
Als trens hi ha, sobre la meitat de les portes, el recorregut de la línia amb llumetes que indiquen en quin punt és el tren; que poden ser útils, però no pas imprescindibles perquè a cada parada hi ha el nom de l’estació escrita al llarg de l’andana en lletres ben grosses. I els sis televisors per vagó són necessaris? Gens ni mica, especialment en un temps en què ningú treu la vista de les seves pròpies plataformes d’entreteniment. I si algú no té un mòbil d’última generació, llegirà un llibre o pensarà en les seves coses, que tothom se sap entretenir sol. I no oblidem les fletxes lluminoses als extrems dels vagons que indiquen per quin costat es pot sortir per si no és prou evident que a un costat hi ha terra i a l’altre no, que són tan prescindibles que molta gent ni sap que existeixen.
He vist rellotges que consumeixen menys.
Les televisions de les andanes emeten un contingut d’interès relatiu i, a més a més, amb subtítols de qualitat qüestionable —quan n’hi ha i no es tracta d’una imatge muda que no es pot entendre. I els indicadors del temps que falta pel següent tren, a part de mostrar errors més sovint de l’acceptable i d’afegir mig minut tres vegades seguides si cal fer quadrar el retard del tren, són excessius; n’hi ha dos per andana i funcionen pels dos costats.
Voleu dir que no podrien reduir l’ús d’aquests aparells i estalviar diners i energia? De la megafonia, en canvi, no n’abusen gaire; però és graciós com utilitzen música animada de xarleston per anunciar “Atenció, el metro està ple de lladres que et volen robar. Tití tirirí, tirirí, tirirí.” Curiós si més no.
Traduquímica 
a mi les televisions del tren m’han distret en alguna ocasió mentre menjava un entrepà i tenia les mans ocupades i per tan no podia aguantar un llibre sense omplir-lo d’oli i de molles. Ara que ho penso, podria haver demanat que algú m’aguantes el llibre, sí, i que aquest algú fos una noia, una noia jove, sí i maca, i posats a demanar rossa i amb els ulls blaus i… m’estic desviant del tema.
Doncs jo preferiria deixar el llibre a la motxilla i mirar la noia simplement, que tampoc no és obligatori fer coses les 24 hores del dia i una mica de observació i reflexió també ajuden. A més, mirar fixament algú al metro t’assegura el contacte físic, ja sigui perquè l’atracció és mútua o perquè reps una bufetada, que ja és més que res.
Conseller de transport. Fet!
Ui, no! Que criticar des de fora és molt fàcil, però un cop ets a dins has de fer-ho anar tot bé i això ja demana responsabilitat.