Malauradament moltes manifestacions i celebracions gaudeixen d’una, sortosament, minoria incívica que absorbeix tot el protagonisme i desprestigia l’esdeveniment.

Caminant per Gràcia i pel centre de Barcelona ahir em sentia a la pell d’aquell personatge que es troba sol en un món incert en tensió on res no passa, però podria passar en qualsevol moment. Gent com perduda que para un segon per escollir bé el carrer; crits no gaire llunyans de les masses; helicòpters constantment perceptibles, si no per la vista, per l’oïda, i vehicles de les forces públiques a cada carrer. Era inquietant, però he de reconèixer que vaig gaudir experimentant aquella sensació sabent que avui tot tornaria a ser normal.

Contenidors que no pagarà el Rajoy, sinó els meus impostos.

És evident que no vull parlar de la vaga, sinó dels vàndals que van escampar vidres a les carreteres per punxar les rodes als vehicles i van cremar cotxes, contenidors i establiments. Alguns ho justifiquen dient que castigaven els que no escolien seguir la vaga —un mètode tan democràtic com una dictadura—, que demostraven fins a quin punt estaven molestos —però amb propietats d’altres—, o que tenen dret a fer-ho un cop a l’any —perquè un dels descomptes del Carnet Jove deu estar inspirat en la targeta del Monopoli que t’allibera de la presó.

Estiguem patint una injustícia o no, qui té una botiga també patirà la reforma i qui agafava el cotxe potser era per anar a la manifestació. Si algun dia tinc fills i em destrossen el menjador com a protesta perquè no els deixo sortir una nit, us asseguro que ni el carnet del Super3 els salvarà de mi.