La setmana passada, després de veure la segona part del trist Barça-Chelsea, vaig sopar en un restaurant xinès de Vilafranca amb l’amiga internacional d’Irlanda i les altres dues del paquet.
Hi ha una cosa molt curiosa dels restaurants xinesos que és l’idioma que s’hi parla. Si teniu molta molta sort, en algun restaurant d’un poble ben lluny de Barcelona, on la gent parla català, algun dels cambrers més joves us pot arribar a atendre en aquesta llengua. A la resta, us atendran en un castellà precari que es limita als noms dels plats i una mica de terminologia de restauració.
Anomenar això no pot ser tan complicat.
Quan vaig intentar demanar un rotllo vegetal d’entrants el cambrer va estrènyer els ulls —més encara— per comunicar-me que no ho havia entès. Li ho vaig repetir i va voler que ho fes un cop més, però en castellà. Educadament, però no sense cara de sorpresa per l’absurditat de la petició, vaig canviar el rotllo vegetal per un molt diferent rollo vegetal que tampoc no va arribar al meu interlocutor. Li vaig acabar ensenyant la carta i va exclamar “Ah, lo’o eg’tal!” amb cara d’indignació, com retraient-me la meva mala pronunciació. Evidentment, la seva versió de la resta de plats seguia el mateix patró.
A partir d’ara, quan demani menjar en un restaurant xinès canviaré totes les r per l i eliminaré síl·labes a l’atzar. I vosaltres hauríeu de fer el mateix; és molt més lògic que un país destrossi el lèxic culinari que esperar que un grup de cambrers s’aprenguin els noms dels plats que ofereixen.
Traduquímica 
Aquí és on es pot desenvolupar tot el potencial pel que fa al llenguatge de signes i corporal. L’altra opció és no tornar-hi: fa uns dies vaig anar a l’especialista per un tema de migranyes i em va passar una llista dels aliments prohibits: xocolata negra (ai, que n’és de trista la vida!), formatges curats (ai, que n’és de trista la vida!) i TATXAN TATXAN! el menjar xinès. No vaig tenir valor per preguntar per què el menjar xinès em pot provocar mal de cap, però… a veure, si no s’aclaren per dir el nom del plat, com s’ho fan quan van a la plaça, eh! Sospitós, molt sospitós. ^-^
Quan vaig a un xino sempre es demana el mateix: Menú para 10 i que vagin portant el que vulguin.
Jajaja a l’hora de cobrar si que ho entenen tot!!
lollito plimavela 🙂
Montse, pel que dius, no em sabria gaire greu tenir migranya. La chocolata la prefereixo parcialment blanca (sóc racista, què hi farem?) i el formatge suau. I pel que em donin al xinès no em preocupo gaire perquè, com a mínim, està cuinat. Ara, vés a un japonès, on quasi tot és cru…
Generalment jo també vaig de menús, Pons, però les meves amigues són molt futboleres i ja tenien prou cosa a pair aquella nit.
I no, no ens van dir ni un sol plat amb totes les lletres, encara que amb algunes canviades com fa el Joan; però, com bé assenyala el Juanmanuelson, a l’hora de cobrar la comunicació va ser ben fluida.