És graciós quan fas un comentari relativament profund, però sense intenció que es tingui especialment en compte, i algú et sorprèn un parell de dies després.

El proppassat dilluns, quan el cambrer del bar ens va avisar que tancarien aviat, vaig dir al meu amic que un dels grans defectes de fer-se gran és que la rutina intenta apoderar-se de tu i n’has de fugir i buscar l’espontaneïtat. En el moment de separar-nos per anar a dormir em va proposar tornar a quedar.

L’origen del nom de la muntanya.

Dimecres al vespre em vaig presentar al lloc acordat i —tot menjant una hamburguesa— em vaig adonar que ell duia dos cascs de moto. Era una imatge estranya perquè ell no té moto. N’havia llogat una i havia estat tot el seu dia de festa amunt i avall. Havent-lo amenaçat de mort si alterava la meva integritat física, va enfilar Barcelona amunt fins al Tibidabo, on no havia estat des que tenia disset anys.

De dalt estant vam poder contemplar la lluna, la ciutat il·luminada, els vaixells llunyans del mar, l’hotel Vela —que gràcies al seu disseny i la façana reflectora és indistingible de l’entorn— i el dens boirum que cobreix la ciutat. També vam gaudir del silenci de la muntanya, només interromput pel murmuri distant i constant del trànsit.

Malgrat tot, va ser un escenari prou bonic. L’únic problema va ser sentir el vent fred de les altures a seixanta quilòmetres per hora, però es va solucionar quan vam tornar a penetrar a la bombolla de boirum.