Últimament estic tornant a fer reunions periòdicament. Tot i que no amb la mateixa freqüència que quan tenia setze o divuit anys, ara no són dues o tres per setmana, només dues o tres al mes.
Hi ha una cosa de les reunions que no puc suportar i és la falta de densitat d’informació. Les reunions haurien de ser denses, haurien de contenir el màxim d’informació en el mínim de temps. Ho dic en condicional perquè mai no és així, la gent es perd en divagacions absurdes i irrellevants —i, tristament, l’absurditat no sempre implica irrellevància.
De campaments, a la reunió de nit per valorar el dia i preparar el següent, molts monitors s’esplaien a fer notar que han passat molt temps amb tal nen de qui parlem i que el coneixen molt bé i hi tenen una gran relació, i s’acaba en una competició d’anècdotes per demostrar qui hi ha jugat més i a qui ha fet més confidències. Al final perds deu minuts de son per culpa de gent que, havent passat tot el dia amb un nen i coneixent-lo a la perfecció, no han sabut detectar o solucionar el problema que ha originat la conversa.
D’altra banda, en qualsevol reunió que s’hagin d’organitzar coses i prendre decisions des de zero, la palla està assegurada —palla informativa vull dir, si no és que realment t’avorreixes molt i fas una pausa. S’hi proposen bajanades infactibles, i algunes de factibles, però sense deixar de ser bajanades; es malgasten minuts en els embarbollaments d’algú que passats els vint-i-molts —i trenta i quaranta— encara no és capaç d’expressar-se amb claredat o de generar raonaments lògics.
Aquests són només dos exemples del que gent respectable com jo hem de suportar, i segur que vosaltres podríeu ampliar la llista. Per sort, les meves últimes reunions no segueixen aquest patró.
Traduquímica 
PRIMENS!
Per la meva feina també assisteixo a reunions, per prendre’n notes i elaborar-ne es actes. Ara ja m’ho sé: abans de començar, un cafè carregat a mort i endavant. Realment, de vegades una brometa o un comentari fora de lloc s’agraeix per relaxar una mica l’ambient i fer-ho més passable (duren dues hores!), però només una pinzellada sense recrear-s’hi. El que més molesta és la gent que no sap sintetitzar (suposo que en tots els grups n’hi ha com a mínim un) i per explicar alguna cosa dóna voltes i voltes i voltes… trenca el ritme àgil de les exposicions de cadascú i ja l’has espifiada. Per anar bé, tothom hauria de tenir esquematitzada i ben estructurada la seva intervenció, però hi ha qui em sembla que genèticament no n’està capacitada (estic pensant en un company que és dels que si li preguntes què tal el cap de setmana o com portes allò del mal d’esquena, t’engega en orris el matí).
Si et consola, les reunions a la meva feina tampoc son precisament eficients, i menys quan apareix el meu jefe que no para de repetir i repetir, més que reunions son monolegs. Aprofito que estic aqui per saludar-lo. Hola Pedro!
Caram, Montse, quina empenta! Hi ha moltes coses que la gent soluciona amb el cafè, i a mi no m’agrada gens! Però mira, la gent lenta no té solució.
Tranquil, Pons, crec que la teva opinió està segura en aquest bloc no excessivament popular del qual el Pedro no n’ha sentit a parlar mai.
Maleïdes reunions… quin tostó quan s’allarguen. No hi ha res com aixecar-se i marxar fent la croqueta.
Quan fem la pròxima baixada de la muntanya del cementiri de Sant Quintí de Mediona fent la croqueta t’avisaré, que veig que ets dels nostres.