Quan la RENFE va utilitzar aquest joc de paraules en un anunci fa anys, no pensaven en mi, però això no vol dir que ja no pugui cantar mai al tren.

Sembla seriós, però ara es posarà a cantar.

Fa un parell de setmanes, quan encara era feliç perquè veia les obligacions suficientment llunyanes, vaig agafar un dels primers trens de diumenge cap a Vilafranca. Em va sorprendre quedar-me sol al vagó a Molins de Rei, no obstant, la sorpresa no implica desgrat.

Havent comprovat que no quedava ningú, em vaig posar a cantar, sense molestar ningú ni demanar res; primer fluixet i cada vegada més fort, no sense baixar la veu quan entrava en una estació per si algú pujava al tren. Afortunadament —i lògicament un diumenge a aquella hora—, la meva soledat es confirmava a cada parada i el volum de les meves cançons augmentava.

D’altra banda, res no dura per sempre i em va arribar companyia a l’estació prèvia a Vilafranca. Va ser una llàstima perquè em va espatllar el número final d’acabar el viatge amb un espectacular “and all that jazz”.