Aquesta nit passada vam creuar el meridià de l’estada que va començar diumenge passat a la Vall d’Aran.
Un estiu més m’aventuro en el món del campaments combinats d’anglès i esports. El sentit comú m’aconsellava no perdre dues setmanes a quasi tres-cents quilòmetres de casa, on sóc tan a prop de l’oceà Atlàntic com del mar Mediterrani. No obstant, el sentit comú no sempre és el millor conseller.
Tot i que em falta més el temps que els diners, la pau interior és més necessària que cap d’aquestes dues coses. Sortir de la nostra zona de confort i trencar absolutament la rutina és l’única manera de separar una època d’una altra i de no avorrir l’existència. El resultat és encara millor en un alberg perdut en una vall oblidada amb un grup reduït amb què les relacions s’aprofundeixen més. A sobre, el director de l’alberg no hi és mai i la cuinera és encantadora, és a dir que podem fer quasi tot el que vulguem, dins de la legalitat —generalment.
Vaja, que ja em perdonareu si aquests dies no mostro senyals de vida, que sóc a la muntanya purificant-me d’un any de vida urbana.
ves em compte he sentit a dir que hi ha ossos a la vall d’aran, no polars com els de Lost, sinó bruns.
I tant. Abans els mataven perquè els feien nosa i ara els estan reintroduint. El centre d’interès de l’estada va precisament d’això.
Fas de monitor i encara tens temps de trobar pau interior? Ens has d’explicar com es fa això perquè el meu “campament” només és de dos nanos i de vegades aconsegueixen posar-me com una moto.
mmm.. q bé oscar!:) quina enveja!!! disfruta d aquests dies i d’aquest entorn! ens veiem dijous 12!? tenim una cita!:)
És que ho reparteixes malament, Montse. En comptes de tenir pocs nens molts dies a l’any, has de tenir molts nens pocs dies a l’any. Així es molesten entre ells i quan es comencen a acabar les coses divertides a fer els perds de vista i quedes com un senyor.
Adriana, vigila que se’m posaran gelosos.
Purifica, purifica… ja tornaràs aviat a contamintar-te…
Per sort (o no) el pròxim dissabte començo un altre torn.